dijous, 31 d’octubre de 2013

La identitat minvant




Agrada molt parlar d’integració, arreu d’Europa en general i aquí encara més; però és una cosa que no passa. Tant fer-ne bandera, de la integració, i tants recursos esmerçats, no poden ocultar la realitat que el que passa més aviat és el contrari, que ens estem desintegrant. Alain Finkielkraut, en una entrevista recent, explica que «quan en un barri hi ha més dones tapades que amb el rostre i la cabellera descoberts, els autòctons se’n van. No tenen com se sol dir “fòbia de l’altre”. Senten que han esdevingut altres sobre la seva pròpia terra i no ho soporten.» Al darrere dels avenços d’això que se’n sol dir extrema dreta xenòfoba hi ha aquest malestar profund que no gosa manifestar-se i que és bandejat sistemàticament del debat polític. Les lleis, els reglaments i els discursos en van plens de conceptes buits i jocs de paraules que no resisteixen l’anàlisi i demostren la incapacitat absoluta de fer front al desafiament. L’estatut del 2006 declara, en el preàmbul, que «Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures» —això sona d’allò més bé, però no hi ha una frontera vigilada per tal que no entri ningú que es dediqui al tràfic d’esclaus o de blanques— «…on cadascú pot viure i expressar identitats diverses». Llavors, què en fem de tot el que havíem heretat i cregut: que hi ha una identitat catalana, i que aquesta es manifesta en una llengua, uns costums, un dret i unes institucions? Què en fem, si ara resulta que aquí qualsevol tradició incorporada és tan acceptable (i subvencionable) com la que fins ara en dèiem nostra? Què en fem, si quan encara ens pensàvem que el català està seriosament amenaçat, hi ha qui s’encofoia a dir-nos que les “llengües dels catalans” són més de dues-centes? Enfront de les erràtiques polítiques dels últims temps, Finkielkraut adverteix que «ser francès no és un component de la diversitat»; aquí l’actitud dominant, és precisament aquesta, i agreujada pel fet de no tenir instruments d’estat: que ser català és un component, i el més prescindible, de la diversitat. Sembla que tot i tothom pot merèixer l’etiqueta de català pel simple fet de manifestar-se entre nosaltres, en detriment del que fins ara consideràvem propi i singular, i sense que hàgim tingut el dret a decidir si ens agrada o ens convé. Mentre anem fent crides a la integració per convèncer-nos que encara comptem per alguna cosa, resulta que, en cas que algú volgués fer-ho, aviat ja no hi haurà res a què integrar-se.
Publicat el 31/10/2013 al 
Trobat al blog monjoies

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Botifarra al comunisme!


Una mà que representa un gest bulgar, com és el de la botifarra, ha sigut usat a Praga com una crítica política.

L'escultura al mig del riu Moldava s'aixeca en 10 metres d'altura.
L'obra ha aparegut avui que falten 4 dies per les eleccions i on es preveu que els comunistes treguin bons resultats.
L'autor, David Cerny d'origen Txetxè, és conegut per la seva militància anticomunista i té un majoritari suport de la joventut.



dilluns, 14 d’octubre de 2013

El gilipolles de la setmana: David Fernàndez

L'escrit que us presento a continuació no és pas propietat d'aquest blog, com tampoc ho és de cap en defensa dels drets, deures i llibertats que abanderem, sinó que ha estat escrit per un blog autoanomenat revolucionari i comunista. Cal valorar que tot i els moviments estatals per abortar l'independentisme, en aquest cas concret l'extrema esquerra catalana sempre ha optat per fer callar aquesta història que és sabuda i coneguda per molta gent. Així doncs ens topem amb un cas d'autocrítica des de l'extrema esquerra.



Com no podia ser d'altra manera , havíem de treure a la palestra a algun gilipolles de la setmana. Bé, aquest gilipolles bé podria ser gilipolles del dia, de la setmana, de l'any o de l'últim lustre. Parlem de David Fernández, primer de llista per les CUP, el nou xiringuito de l'esquerra independentista catalana per jugar a l'electoralisme més ingenu en nom de la " Unitat Popular", aquesta gran estratègia (sic) per implantar el socialisme als Països Catalans. Us sonarà perquè des de fa cinc mesos ronda pel Parlament repartint "justícia social " entre el poble treballador català amb heroiques gestes com donar un " sí crític " a la Declaració de Sobirania impulsada per CiU - ERC que advoca pel dret a decidir del Principat de Catalunya i la seva integració a la Unió Europea , en peu d'igualtat amb la resta d'estats capitalistes membres . Però escoltin , ¡ que el "sí " era "crític " ! Que quedi clar que representa "l'alternativa d'esquerres" . També és conegut per portar alguna samarreta cridanera ( com veiem , no només li fa la competència a la valenciana Mónica Oltra per abastar un espai polític equivalent ... cal cuidar-se per dins , i que això es noti per fora ) o per utilitzar demagògicament noms com el de Guillem Agulló o el d'alguna víctima mortal dels desnonaments . Ja saben , amigues i amics : la llagrimeta , eina d'atracció perfecta , que frega el sensacionalisme remenant les vulgaritzades emocions del model de vida burgès . Panem et circenses . Sobretot circenses. 
Doncs bé , aquest és David Fernández . I , pel que sembla , no només no es creu el vell discurs (ja de per si edulcorat , romàntic , revisionista en la seva teoria i reformista en la seva pràctica ) del "socialisme " de l'esquerra independentista catalana : el seu compromís amb el feminisme i l'emancipació de la dona és , directament , una broma pesada . I vet aquí el tema que ens mou a homenatjar amb ràbia a aquest gilipolles de la setmana: Fa cosa de quatre anys aquest energumen , com a membre històric de l'Ateneu Popular La Torna , un espai polític independentista del barri de Gràcia (Barcelona) , va ser l'encarregat de lliurar-li a mà una carta d'expulsió a una de les dones que formaven part de la torna. No, amigues i amics. Aquella dona no havia gestionat malament el treball en aquell espai , ni havia robat diners de la caixa, ni acostumava a treure l'entrepà al pati als seus companys indepes . L'únic que va fer aquesta dona va ser denunciar públicament una agressió sexual per part de dos membres de La Torna. En un extens dossier sobre el cas que inclou el seu testimoni, del qual extraiem unes línies amb les que aquesta dona va definir l'agressió que havia patit , perquè us feu una idea del vergonyant i fastigós de la situació: 
"És fort trobar-me a dos amics (cal deixar clar que uns minuts abans dels moments que narraré a continuació encara els considerava amics) enmig d'una festa (que jo creia espai de confiança per a mi ) que em subjecten un per cada braç amb un evident abús de força , i per tant , exercint sobre mi una important dosis de violència física : es llancen sobre mi a la vegada i em arraconen cap a una paret , i mentrestant em comencen a ficar mà d'una manera clarament llimac . Alhora exerceixen sobre mi una important dosis de violència verbal : mentre em comencen a dir guarrades diverses ( comentaris desagradables sobre el meu cos , i sobre el que volen fer, mentre riuen amb cara de porcs ) . És clar , que mentrestant jo flipo i només puc pronunciar , amb l'estat de xoc que genera una situació d'aquesta envergadura exercida per dos suposats amics : "si és una broma , pareu " , al que ells responen " sí que és una broma , però tu sí que estàs bona " , i segueixen fent el mateix . Imposant el seu desig sexual a la força. M'estic sentint agredida . Fins que reacciono i me'ls trec de sobre a empentes , amb el pànic , el fàstic i la decepció en el cos . Sento impotència per haver hagut de viure aquests 5 minuts de merda gratuïtament . Tot seguit em queden mirant seriosos , sense pronunciar ni un "ho sento" , ni un " se'ns ha anat l'olla " ... ni res . Un d'ells encara té la cara de dir : "però com no et vols liar amb mi, si vas estar liada amb aquell pringat durant tant de temps ! " ( Referint-se a una persona amb la qual havia estat feia 6 anys ) . Evidentment , no valia la pena respondre una sola paraula davant tal judici patètic ." 
Des d'aquest humil bloc no podem entendre quina mena de fems tenen al cervell personatges com David Fernández per gestionar d'una manera tan fotudament masclista una situació de vexació per motius de gènere tan greu . Una persona que, suposem , es considera feminista , i en un ambient on es tendeix a decorar el discurs polític amb tints pretesament feministes, no hi ha manera d'entendre que un problema d'aquesta gravetat es gestioni volent posar, entre moltes altres coses, la versió de l'agressor a l'altura de la de l'agredida. Com qui juga a les pel·lícules de jutges: paraula contra paraula, contrast de versions, testimonis i informació, coherència dels relats i altres mecanismes calcats de la justícia burgesa. Tot això per determinar si hi ha agressió o abús, i determinant, per si això no fos suficient, que no hi va haver agressió . Estimat David Fernández , a veure si t'assabentes d'una vegada ( i li diu als teus amics masclistes , aquells dos porcs agressors que s'han anat de rosetes gràcies a la hipocresia i la doble moral que utilitzes) que la manera que té la Justícia institucional de gestionar la violència de gènere és, en efecte, violència de gènere. A veure si aprenem d'una vegada que, en tots els casos, només l'agredida té dret, poder i autoritat moral per definir la seva agressió com a tal. O potser el patró que dirigeix el seu obrer també decideix el grau d'opressió? Ridícul , oi? Doncs tal qual és la teva ridiculesa, David Fernández .
Per si queda algun dubte, deixem alguns fragments de la carta que David Fernández li va lliurar a la dona agredida: 
"Hem anat adquirint els elements necessaris per analitzar el tema amb tota la perspectiva i rigor: hores de contrast amb gent que era a la festa , hores de converses amb cada part, testimoni directe de les companyes amb les que has anat parlant durant tot el procés, contrast de les diferents versions que vas donant a gent concreta, a mesura que passa el temps... Tampoc volem perdre de vista en cap moment que ens coneixem molt bé mútuament "
"Ells neguen qualsevol agressió . La gent que va estar a la festa , també . Les persones que van estar parlant amb tu des de l'endemà fins abans del Badia , també neguen qualsevol tracte d'agressió sexual per parlar d'aquest assumpte " .
"La Torna s'ha reunit per contrastar tota la informació a què ha tingut accés i lamentant profundament haver arribat on mai havia d'haver arribat exigeix​​: l'autocrítica i disculpa per la teva part per unes acusacions injustes i desproporcionades contra el teu col·lectiu [ ... ], les disculpes públiques als dos companys per difondre unes acusacions false , fruit d'una situació que cap dels tres vau saber gestionar i que han pres unes dimensions absolutament desproporcionades i fora de lloc ". 
Després d'això , La Torna publica una carta on dóna resposta a l'assumpte, fent èmfasi, entre altres coses , a la " agressió " que un dels dos porcs masclistes va patir una nit a mans de la dona agredida mesos abans . Senyores i senyors , veiem que també us cal comprendre la diferència entre " agressió " i "resposta a l'agressió "
Privatitzar el conflicte, violentar doblement a la persona agredida fent-la passar per mecanismes de "solució " absolutament humiliants, desqualificar per la seva valentia amb paraules com " histèrica", "boja", "agressiva" o "feminazi", expulsar d'un determinat grup de afinitat (política , personal , familiar ) , aïllar ... Tots ells, mecanismes de sanció social que s'utilitzen com a complement als mecanismes de sanció jurídica . El més lamentable és que qui faci ús i gala d'aquests mecanismes siguin autoproclamats "feministes " de pal com vosaltres . Si com a "socialistes" deixen que desar , com "feministes" fan fàstic i pena .
Font

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Cap agressió sense resposta!

M'arriba un correu a procomunisme@gmail.com d'un nou lector molt molest per les accions de les Joventuts de la CUP, Arran, al Fossar de les Moreres. M'explica que a ell li agrada passejar els caps de setmana per aquella zona però que des de l'11 de setembre no ho ha pogut fer amb tranquilitat per les pintades. Aquest acte vandàlic  i egoïsta va ser la causa de trobar el blog per internet i animat per l'últim escrit que es va publicar va decidir passar a l'acció.

Avui es fa una victòria per a aquest blog al saber que la feina de recopilació d'imatges, articles, webs, opinions, publicacions, etc. fan conciencar la gent cansada de la permissivitat que alguns gaudeixen

Independència SÍ! Comunisme NO!


dimecres, 2 d’octubre de 2013

Onze de setembre del 2013, una diada per recordar





Aquest Onze de setembre de 2013 serà una data que caldrà recordar perque va ser el dia en que tots els independentistes, que és avui el gran gruix del poble de Catalunya, deixant de banda ideologies, religions, partits, classes, colors, personalismes, etc. es van donar la mà per una única causa i comuna a tota la nació. Aquesta causa no va ser més que la llibertat del nostre país, prioritzada per davant de tot per voler començar a construir un país amb fonaments forts i que aguanti les tempestes d'Espanya - és a dir, no començar la casa per la teulada. Això que sembla fàcil i lògic ens ha portat als catalans molt de temps d'entendre, sempre submergits en lluites personals, sovint atacant més al company català que no pas al colonitzador espanyol o francès. Doncs bé, són molts els intents que s'han fet i que han decaigut fins que no ha arribat l'ANC, un projecte de tots, fet per la gent del poble i que arriba a qualsevol àmbit de la societat catalana. Felicitats i gràcies a tots els companys que fem aquesta tasca possible.

Malauradament i per desgràcia hi ha un sector de l'independentisme ancorat al passat, carrincló i fins i tot carca. Són aquells independentistes que procuren aigualir una lluita històrica, que vol agafar un sentit internacional i que en cas d'èxit, no només marcarà un abans i un després per al nostre país, sinó també per tota Europa. Aquests independentistes de cubata, amb xandall Adidas i que a dia d'avui es passegen pel nostre Parlament com qui va a les festes alternatives del barri de Gràcia són els que volen que l'independentisme sigui el moviment marginal i juvenil dels anys 80. És precisament des d'aquesta data que no han evolucionat gens tot i haver aconseguit més poder. Així doncs els veiem portant l'estelada al costat de la falç i el martell, símbol de dictadures les que han massacrat poblacions i obviat qualsevol sentit d'humanitat i titllant de feixista qui gosi incomplir els seus paràmetres..

No descobreixo la sopa d'all, tothom sap que em refereixo a la CUP o a les seves joventuts Arran. Qui més qui menys ha tingut els seus contactes amb aquesta gent i ja sap de quin peu calça, uns es senten com a casa, altres els hi riuen les gràcies i els últims som els que pensem que els hem d'aguantar i carregar fins que aconseguim la independència. Així que, a què ve tot això? Doncs a que l'Onze de setembre del 2013 mentre els independentistes ens donàvem les mans, els il·luminats que tenen la veritat absoluta van segrestar el Fossar de les Moreres. Aaixí van pensar que era molt bona idea pintar-hi una estelada, una falç amb un martell, un símbol feminista i per acabar-ho de rematar el símbol de Terra LLiure, acompanyat d'un altre mural on surten els Països Catalans signat per Arran. Per cert, a la persiana del comerç d'una senyora que feia dos dies l'havia netejat de grafitis diversos. Per acabar van posar la cirera al pastís cremant una bandera de la Unió Europea.

Us imagineu que algú fes el mateix amb Convergència o Esquerra? algú diria "ei, el Fossar és de tots no de cap partit! allà hi han els enterrats els qui van lluitar contra Felip V!" 
No m'imagino el General de l'exèrcit de Catalunya Josep Moragues amb la falç i el martell o el Coronel de fusellers de muntanya Ermengol Amill fent els seus discursos en femení. El que més m'ha sorprés ha sigut veure un mural de Terra Lliure. Realment, després de no haver-ho fet mai, han cregut oportú pintar un símbol d'una banda armada justament ara? Ningú de dins de la CUP va tenir la lucidesa de dir, seria millor pintar una estelada, una creu de Sant Jordi, una bandera vermella i una bandera negra? Els símbols reals que van portar els patriotes d'aquesta batalla, doncs es veu que no. És lamentable i realment preocupant, sembla que vulguin rebentar-ho tot des de dins.

El Fossar és un lloc de parada per qualsevol turista, surt a les guies de Barcelona i totes les agències de turisme passen per aquella zona. La cara dels turistes, sobretot els provinents d'Alemanya que van patir la RDA o els provinents dels Països Bàltics, que van patir l'imperialisme de la URSS o fins i tot els mateixos russos o xinesos que van ser víctimes del terror roig és desencaixant, al veure  que els parlen d'una guerra entre nacions i que la que aspira a ser un nou estat té tanta permissivitat amb un règim d'assassins.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters