diumenge, 22 de setembre de 2013

La CUP en quatre dades



Ha tornat a passar. La Cup i CiU han unit les seves forces per governar un municipi i, en aquest cas, com moltes altres vegades, per desplaçar el PSC. Sempre que la Cup opta per donar suport a algú o per rebre'l, la seva aposta és CiU. Inexcusablement. Els avis i els néts. Les corbates i les samarretes. La masia. En aquesta ocasió, els pobres afectats són els ciutadans de Sant Pere de Ribes (35.000 habitants) on, des de divendres passat tenen una alcaldessa de la Cup amb el suport de CiU. A Arenys de Munt, CiU n'ha tingut prou amb dos anys per veure quin és el pa que s'hi dóna i ha acabat signant una moció de censura per la qual ara tenen un alcalde d'ERC, amb el suport de CiU i el PSC, després de cessar l'anterior, un senyor que es diu Jiménez però es fa dir Ximenis.

Les ciutats petites i els pobles, ja se sap, no acostumen a tenir lògiques semblants a les més generals i, sovint, s'ha de ser d'allà per comprendre alguns pactes "contra-natura" que s'hi fan. No crec que sigui el cas. Sempre, sempre dic, el soci triat per la Cup és CiU. És a dir, la formació política de centre-dreta que més anys ha governat a Catalunya i la que millor representa a Catalunya, segurament, allò que en diem "el sistema".Primera dada.

Segona dada: la Cup és un projecte que enlluerna, sobretot als barcelonins, que no els coneixen gaire per no dir gens. Als que fa anys que els veiem el plumero ens esgarrifa tanta beneiteria. Conscients del cansament a què ha arribat la política "normal" i les seves seqüel·les, utilitzen hàbilment aquesta situació per presentar-se com a "nets" de polvo y paja. Però de polvo y paja en tenim tots, sobretot aquells que van d'angelets. Ja hi tornaré. Dic que enlluerna. La seva joventut, la seva ben assajada espontaneïtat -que inclou l'uniforme d'informal-, la descaradura en dir lladre en seu parlamentària sense que ningú s'escandalitzi, la butlla que compten entre els mitjans i, fins i tot, el discurs sempre alternatiu, produeixen tendresa, entusiasme, simpatia i moltes altres reaccions de pura estupidesa. O de qui creu que, definitivament, la política s'ha de deixar a pallassos mediocres perquè el que compta, els que manen de veres, són en un altre lloc.

Tercera dada. No he sabut trobar el document fundacional de les Cup, que és de 2009, sembla. A la web hi ha de tot, sobretot la botiga, però no ensenyen -pel que he vist- el seu fonament ideològic. De fet, no crec que interessi a ningú. He dit alguna vegada que la Cup és el triomf de l'estètica sobre la política, de les coses 'guais' per damunt de la reflexió, la transacció i l'anàlisi de possibilitats que hauria de ser qualsevol oferta política. Però jo, que he hagut de sentir els seus plomífers i previsibles discursos (com en el cas de Jesulín amb el toro, qualsevol problema sempre tenia una justificació, i sempre la mateixa), me'n faig una idea. Primacia de "la terra" per damunt de la persona, sistema autàrquic, nacionalització de tota prestació de serveis (de fet, la major part de les seves llistes la composen treballadors de l'administració pública), prohibició de tota manifestació pública del fet religiós, primacia del judici "popular" davant el d'un jutge, permissivitat en les pintades a casa dels altres, expulsió de funcionaris de l'administració de l'Estat, imposició simbòlica de la seva opció política, exaltació de tot el que és rural, etc... Una ideologia una mica rara, sí, però que té els seus adeptes i els seus fans. I gens utòpica. A Corea del Nord ho practiquen amb ímpetu.

Quarta dada. Aquí a Catalunya tenim mala memòria. Però quan els ciutadans estàvem amenaçats per Eta, també els catalans of course, la Cup s'havia negat sempre a condemnar aquesta organització. La culpa sempre era del toro, vull dir, del conflicte, mai de qui premia el gallet o col·locava el paquet sota el cotxe. Els partidaris d'Eta venien a Catalunya convidats per la Cup. És més, alguns dels dirigents actuals de la Cup representaven Batasuna (la que aplaudia cada gota de sang vessada pels seus soldats, no la de després) a les eleccions europees en què uns noranta mil catalans van fer-nos la vergonya de votar. No he vist mai que reneguessin d'aquesta opció. Encara que fessin com el seu estimat rei Joan Carles demanant patèticament perdó. Perdó? Això no és al seu diccionari. Ni cap a ells ni cap a ningú.

En fi, ho sento si he fet venir mal de ventre a algun ciutadà de Sant Pere de Ribes recordant la mena d'ideologia que té aquest grup, que em nego a considerar d'esquerres (de fet, com deia, ells també: sempre pacten amb el partit de dretes de casa nostra). I sento aigualir la festa als qui pensaven que la política tornava a ser guai o tenien simpatia per aquests xicots. Però crec que és el meu deure advertir que el totalitarisme neix així, franc ienrotllat, simple, clar, renegant d'un sistema amb el que corren a pactar sempre, apel·lant a un poble que volen convertir en turba. I això és aquí, entre nosaltres, impunement. I no exagero.

De Ramon Bassas

dimecres, 18 de setembre de 2013

Revolucionaris del món, reaccionaris de Catalunya, uniu-vos !!.....contra l'independentisme català

Buscant per la xarxa a vegades trobes coses que es passen per alt, és el cas d'aquest article d'en Jaume Renyer, de fa 5 anys, sobre una extrema esquerra sectària i desfassada que per sort sembla que es va deixant lloc a una nova esquerra més moderada (no amb els ideals però si amb el comportament sectari). Tot i així no està de més citar-ho ja que encara són molts els sectaris posicionats que es creuen amb la veritat absoluta.

Revolucionaris del món, reaccionaris de Catalunya, uniu-vos !!.....contra l'independentisme català
Passada la Diada hom ha vist publicades valoracions de tot tipus sobre els actes commemoratius, han estat reproduïdes les declaracions dels polítics d'ordre i s'han magnificat els incidents ocorreguts en el decurs de les manifestacions. 
Enguany, quan som en temps de remembrança i recapitulació al voltant dels quaranta anys de l'independentisme contemporani, no he vist que ningú se'n recordi dels
enfrontaments del Fossar de les Moreres entre els dos sectors del MDT l'any 1988. Retorno sobre aquest episodi no pas per retreure greuges entre els que visquèrem aquells fets sinó per analitzar-lo com a precedent d'una situació que ha esdevingut crònica. Des de fa vint anys el Fossar de les Moreres, enlloc de ser un espai de llibertat dedicat a servar la memòria dels patriotes catalans de tots els temps, és un terreny on es pot agredir impunement als independentistes que successivament són acusats de traïdors pels revolucionaris de torn. Fa vint anys l'objectiu de les agressions era el PSAN, posteriorment prengué el relleu ERC, a partir del 1991, i en els darrers anys s'han afegit a la llista els grups que són acusats de "feixistes" (Estat Català, Unitat Nacional Catalana). 
El resultat és que el Fossar ha esdevingut lloc d'escarni del patriotisme i dels valors que la causa de la llibertat de Catalunya hauria de projectar. Fa vint anys un grup fantasma, la Unió de Lluita Marxista-Leninista, atià l'enfrontament entre independentistes, forní els arguments per contraposar "l'independentisme revolucionari" contra els defensors del "front patriòtic".  Acomplert  l'objectiu, la Unió de Lluita M-L desaparagué. Però ha subsistit i s'ha perpetuat un tardo-comunisme difús i sectari que actua, a la pràctica, com a força contra-independentista. No em refereixo, evidentment al PSAN, sinó al missatge que es propaga per diversos canals, segons el qual el patriotisme és un fenomen reaccionari, que només reconeix com a veritable independentisme aquell que es reclama socialista. A què respon la moda de les samarretes amb els símbols de règims tirànics, odiats pels pobles que els patiren, (com el de la RDA), portats per joves d'estètica Bob Marley ?. A on porta el descrèdit del liberalisme, l'antiamericanisme i la judeofòbia associat a plantejaments aparentment independentistes ?. El comunisme abstracte és una via morta a la qual es vol portar a una part del jovent per afeblir l'independentisme català. D'aquesta dinàmica fraccional i agressiva només en surt beneficiat l'ordre espanyol establert.  
de Jaume Renyer

dimarts, 17 de setembre de 2013

Marzi, la Polònia comunista vista per una nena

Títol : Marzi (1984-1987) - La Polònia comunista vista per una nena
Autors : Sylvain Savoia , Marzena Sowa
Ressenya feta per: Iván Marcos @ ivanmarcos
Traducció de proucomunsime.blogspot.com




La major part de les ocasions la realitat supera amb escreix la ficció . Gairebé sempre les vides de la gent són el fidel retrat del que podem després posar a la ficció, tant de les obres de cinema com dels propis llibres. Per això, moltes vegades arribem a entendre un lloc a través dels ulls i les vides de les persones anònimes i de la seva discórrer diari. En el present llibre en forma de novel·la gràfica anirem a viure a la Polònia dels convulsos anys vuitanta, i tot això a través dels ulls i la vida d'una nena polonesa . 
Els ulls d'una nena anomenada Marzi i la seva vida és un fidel retrat d'aquella Polònia que obria moltes vegades els telenotícies del món. Com bé diu la contraportada del llibre : "Viure a la Polònia comunista no havia de ser gens fàcil" Cartilles de racionament, les cues per poder aconseguir qualsevol cosa, la fidelitat al partit...
Sylvain Savoia ens plasma els records de la seva companya Marzena Sowa. Polònia ha estat sempre un país que ha patit com pocs l'estar entre dues grans potències com són Alemanya i Rússia . Els conflictes al llarg de la història i l'ésser víctimes del que passés amb els seus veïns han marcat la vida del seu passat recent. 
Personalment he de dir que les meves experiències amb la gent de Polònia sempre han estat molt grates i són un país que sempre m'ha caigut simpàtic. He tingut a companys de pis polonesos en els meus temps vivint a Escòcia i conec Wroclaw i Varsòvia de les dues ocasions que he pogut viatjar al país . La Història de Polònia sempre l'he vist de passada i des de la llunyania del prisma d'esdeveniments com les II Guerra Mundial . 
Al llarg del llibre anem passant per la vida d'una família polonesa de classe mitjana , edificis insulsos, cues per comprar a les botigues, cartilles de racionament , i la constant mirada a Occident buscant productes i aires de llibertat . D'altra banda apareixen fets històrics en el llibre com l'emergència del sindicat Solidaritat liderat per Lech Walesa i l'orgull dels polonesos amb el Papa Woltija que va ser una figura no només religiosa , sinó també política . 
Els ulls d'una nena permeten veure amb la innocència i ingenuitat dels primers anys de vida, però moltes vegades mostren la realitat des d'un prisma que se'ns escapa als adults . El còmic ens reflecteix a través dels dibuixos un cojunt de situacions vitals de la vida com són les pors , la família , l'amistat o la incertesa davant el futur. Es mostra de foma magistral la realitat d'uns anys que formen part de la Història del segle passat . Un país, Polònia, que va ser potser el que va posar les bases de la caiguda del comunisme . En les seves pàgines viatgem a una altra època i s'intueix el com estem davant dels últims anys del bloc de l'Est i del sistema comunista de la vella Europa . 
Es tracta doncs d'un llibre altament recomanable que ens retrata la vida d'un país Polònia que mira al futur amb esperança , però amb l'inevitable rostre cansat dels sofriments del passat segle .






dissabte, 14 de setembre de 2013

Miquel Serra i Pàmies, l’heroi oblidat de 1939. L’home que va evitar la destrucció de Barcelona

NOTA: Aquesta documentació ha estat treta del blog Barcelona Metròpolis de l'Ajuntament de Barcelona escrit per Guillem Martí


© Manel Andreu
Quan els franquistes van creuar l’Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. D’acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control. A Barcelona van projectar volar fàbriques, vies de comunicació, túnels de metro, punts d’abastament energètic i conductes d’aigua potable: es preveia la destrucció d’una quarta part de la ciutat, i un cost de centenars de vides humanes que s’estimava “acceptable”. La ciutat es va salvar in extremis perquè el dirigent que havia de dur endavant el pla, Miquel Serra i Pàmies, va poder sabotejar-lo.
D’ideologia marcadament catalanista, el reusenc Miquel Serra i Pàmies va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos de Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.

© Josep M. Sagarra / ANC
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.
El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut el 17 de gener del 1902 a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, marcadament catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques.
Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió per uniformitzar. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.
El Komintern ordena arrasar la ciutat
Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín. La situació va prendre un caire dramàtic i, encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort”, els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota control. Les ordres de Moscou eren clares: terra cremada.
Es va convocar una reunió de membres del PCE i del PSUC amb especialistes en demolició de la Brigada Líster per executar els designis de la Internacional Comunista i de l’URSS, en la qual es va dissenyar el pla per destruir Barcelona. Es disposava d’uns quants milers de tones de trilita i de grans quantitats de munició d’artilleria, que serien suficients per volar les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic, els conductes d’abastament d’aigua potable, les vies de comunicació i els túnels del metro. Es calculava que així es destruiria una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts que aquestes explosions ocasionarien i es va concloure que eren danys col·laterals acceptables.
Cap dels assistents a la reunió no va gosar qüestionar els plans presentats pels agents del Komintern. Veient que no serviria de res oposar-s’hi, Miquel Serra i Pàmies va oferir-se a ser ell qui acabés d’enllestir els detalls i qui finalment donés la fatídica ordre de destruir Barcelona. Lluny de dur a terme la tasca encomanada, Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós projecte arribés a bon port. Convocava reunions constantment, induïa a confusions en l’hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell s’hi jugava el coll, Barcelona seguia intacta. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l’entrada dels nacionals a Barcelona abans que el seu sabotatge fos descobert.

© David Seymour / Magnum Photos
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.
El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, perquè així podrien denunciar davant dels alts càrrecs de Moscou que el PSUC, en un acte de covardia i de traïció, havia abandonat Barcelona i l’havia lliurat als franquistes, i exigir sota aquest pretext la dissolució del partit català.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa. Gràcies a la seva estratègia dilatòria, Barcelona seguia intacta. Els mateixos franquistes van mostrar una gran sorpresa quan es van trobar les obres d’enginyeria civil i gran part de les fàbriques en bon estat, ja que preveien que els comunistes hi aplicarien la tàctica de terra cremada.
De França als calabossos de Stalin
Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.

© Apic / Getty Images
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.
Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista. Tot i que el secretari general els havia dit que es tractava d’una mera formalitat i que en poques setmanes tornarien a ser a casa, Serra i Pàmies va escriure algunes cartes als seus amics en forma de comiat. Era conscient que potser no tornaria mai de Moscou.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes. Mentre esperava un judici del qual feia temps que s’havia dictat sentència, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de l’edifici.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”,  Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona i de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se. Sabia que res del que digués no serviria per canviar una sentència que ja havia estat dictada abans que arribés a Moscou. No obstant això, va decidir plantar cara als assistents argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de boicotejar l’estratègia de terra cremada a Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin. Finalment, el Komintern va considerar que destruir Barcelona hauria comportat una matança civil que hauria provocat una condemna internacional, greument perjudicial per a la imatge del comunisme.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat d’haver incomplert l’ordre de volar Barcelona, però declarat culpable de la resta de càrrecs, incloent-hi el de ser el principal responsable de la derrota militar. El seu company Josep del Barrio també va ser declarat culpable, però de delictes menys greus.
En el moment en què es va dictar la sentència de condemna els dos companys de partit van quedar totalment desconcertats. Els ordenaven que viatgessin a Xile per crear-hi la seu del PSUC a l’exili. No s’explicaven com podien confiar aquesta missió a dos culpables de tants delictes contra la causa comunista. Al cap de poc van començar a entendre què passava: la ruta que el Komintern havia preparat per fer-los arribar a Xile començava amb un viatge en tren en direcció a Sibèria. Tan aviat com van poder, els catalans van abandonar el tren burlant els dos agents secrets que els vigilaven. En un viatge dur i penós van aconseguir arribar pel seu compte a Vladivostok, el port més oriental de l’URSS, des d’on van passar al Japó, on van agafar un vaixell cap a Los Angeles. Després tots dos van viatjar a través del continent americà fins a Xile, on s’havien exiliat diferents amics i membres del PSUC. Però Miquel Serra i Pàmies temia que la seva vida corregués perill en aquell país i va decidir refer gran part del camí per acabar instal·lant-se a Mèxic, on també s’havia instal·lat una important colònia d’exiliats.

© Pérez de Rozas / AFB
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.
L’exili a Mèxic
Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut  una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i processar-lo. Finalment, van aconseguir documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. La seva història no es va difondre mai. Encara avui són molt pocs els que saben com de prop va estar Barcelona de convertir-se en una ciutat devastada. Com de més difícil hauria estat la postguerra a Barcelona sense subministrament elèctric, sense aigua potable i sense teixit industrial? Què seria avui Catalunya si la seva capital hagués quedat reduïda a runes? Gràcies als esforços d’un home que hem oblidat, no coneixerem mai les respostes a unes preguntes tan esgarrifoses.

dimecres, 11 de setembre de 2013

Blog-Via cap a la independència

Seguint la iniciativa de Blog-Via Cap a la Independència  he participat a aquesta cadena cibernètica que tracta d'anar enllaçant blogs.

El blog al qual li faig l'enllaç és Catalunya comarca a comarca i és un blog que tracta sobre la geografia catalana i els racons més bonics per descobrir.
Gràcies Llibres Nacionalistes per fer-me l'enllaç!




dilluns, 9 de setembre de 2013

Arcadi Oliveres, patrocinat per La Caixa i cobrador en negre

00000.jpg
L’impulsor de la cadena humana de l’Onze al voltant de La Caixa a Barcelona, Arcadi Oliveres, que intenta aprofitar-se de la Diada Nacional pels seus interessos particulars gaudeix del patrocini per a les seves activitats de La Caixa, i ha reconegut, a més, que cobra en negre, com va dir ell mateix en públic i com vam recollir en aquesta notícia. El més sorprenent, però, és que Oliveres es guanyi la vida en activitats i com a membre de grups finançats principalment per La Caixa. Oliveres és el president de Justícia i Pau, que en el seu web reconeix que el seu principal patrocinador és La Caixa i la malvada església catòlica: “Justícia i Pau es finança gràcies a les aportacions regulars dels seus socis, els donatius puntuals o periòdics de particulars, els ajuts d’institucions privades (principalment Obra Social de La Caixa i l’Arquebisbat de Barcelona)”. Però la col·laboració d’Oliveres amb La Caixa no acaba aquí, sinó que el teòric enemic del capitalisme de La Caixa participa sovint en actes i esdeveniments patrocinats per aquesta entitat. Per exemple, aquest any ha participat patrocinat per La Caixa o amb la seva col·laboració en esdeveniments com l’Eco.Sí i el Festival de clipmetratges sobre la pobresa, Tot i això, en declaracions sobre la independència, Oliveres ha afirmat sempre que “no vol una Catalunya finançada per La Caixa”.

Font: SomNotícia 

diumenge, 8 de setembre de 2013

Literatura: Imperialisme a l'est europeu

Els articles que s'apleguen en aquest recull han aparegut a la revista L'Est Européen.
Traducció del francès per Manuel Cruells
S.A. Mediterrània Edicions
Pròleg de Manuel Cruells
De 1966

ÍNDEX
1)Pròleg, per Manuel Cruells
2)El bolxevisme i la qüestió nacional, per Michel Collinet
3)L'Armènia, per S. Gracian
4)La primera agressió russa contra Ucraïna (1917-1918), per W. Kosyk
5)L'URSS i les seves minories europees, per Guy Héraud
6)La tragèdia dels Països Bàltics,
7)La preparació d'una nova Constitució a la Unió Soviètica
8)Epíleg

Part del pròleg
El nostre afany informatiu ens porta a publicar textos que de vegades poden xocar als lectors d'APORTACIÓ CATALANA. L'amentem algunes vegades haver de fer referències i afirmacions que en el fons ens dolen, però que per fidelitat a la veritat no podem evitar d'escriure. Desgraciadament no és tant sols en els països capitalistes on es cometen injustícies col·lectives o individuals, i pecaríem greument si parlàvem només dels blancs i no ferem referència als negres (1).

Sembla que ens hem posat en un terreny en el qual les prohibicions morals o materials ens han portat als silencis, d'idees intocalbres, d'homes intocables, I això passa sempre quan la informació és escassao nul·la i va acompanyada d'apassionaments o de restriccions, que també al cap i a la fi apassionen.

(1). Manuel Cruells es refereix aquí als colors polítics i no a cap raça

Demaneu el llibre a proucomunisme@gmail.com

divendres, 6 de setembre de 2013

El comunisme mata, la resta del món calla

A finals del mes d'agost apareixia una notícia un dia Sud Coreà, "Chosun Ilbo" va publicar que Hyon Song-Wol, cantant de professió, va ser condemnada per distribuir pornografia  i tenir Bíblies, dos motius pels quals se'ls va jutjar i així va ser com va acabar executada conjuntament amb companys músics davant de les seves famílies.

La notícia publicada també al diari Ara diu

La cantant Hyon Song-Wol, suposada exnòvia del líder nord-coreà Kim Jong-un, ha estat executada a Corea del Nord amb un grup de músics acusats de distribuir pornografia. Segons publica avui el diari sud-coreà 'Chosun Ilbo', el rotatiu de més tirada del país, la cantant va ser detinguda el 17 d'agost per violar les lleis nord-coreanes contra la pornografia i va ser executada en públic tres dies més tard.
Song-Wol va ser condemnada amb onze persones més per haver gravat i venut vídeos pornogràfics. Segons una font citada pel diari, també els van ser confiscades diverses bíblies, per la qual cosa van ser tractats com a dissidents polítics. El diari sud-coreà, que cita fonts xineses, revela també que els condemnats van ser executats davant d'altres membres dels seus grups i dels seus familiars, i que aquests últims van ser traslladats després a camps de treball. 
Es creu que Kim Jong-un va mantenir fa deu anys una relació amb Song-Wol, que es va acabar degut a la desaprovació Kim Jong-il, pare de l'actual líder nord-coreà.

Vista la rivalitat coneguda per tothom entre les dues Corees i que Corea del nord és exageradament blindada a tota la resta del món, per prudència i respecte a la vericitat, no vaig voler publicar-ho al blog.

Ara però s'ha publicat el suposat vídeo porno que es publica a continuació



Aquest dijous Youku, l'equivalent xinès de YouTube, va penjar el que, segons diversos mitjans asiàtics, és el vídeo que va provocar l'execució de Son-wol. Tot i que l'acusació contra la dona estava basada en el fet que havia participat en un vídeo porno, en realitat la filmació no és més que un ball. Son-wol i dues noies més ballen als acords d''Aloha Oe', d'Elvis Presley. Tant els vestits com el ball són peculiars, una barreja curiosa d'Amèrica i Àsia.
Son-wol, de 28 anys, va ser executada al costat d'una dotzena de músics, ballarins i cantants de bandes pop. El dia 20 d'agost van ser afusellats en presència de les seves famílies, obligades a observar l'execució. Segons els mitjans xinesos, familiars i amics de les víctimes van ser conduïts posteriorment a un camp de treballs forçats, acusats d'haver col·laborat amb els condemnats.
Es dóna la circumstància que Ri Sol-ju, l'actual esposa de Jong-un, havia format part en el passat del mateix grup que Son-wol. Aquest fet ha portat la premsa a considerar que l'esposa del dictador havia tingut un paper crucial per aconseguir que el règim executés la cantant i ballarina, que segons els rumors continuava mantenint una relació sentimental amb Jong-un.
Vist sota un prisma occidental el ball no és evidentment sexual. Amb tot, segons els experts, sí que és considerat ofensiu en una cultura sexualment tan reprimida com la coreana. A la Xina, on centenars de milers de persones han vist el vídeo en qüestió, el principal tema de debat entre els internautes és fins a quin punt el ball es pot considerar pornogràfic, i la gran majoria arriben a la conclusió que no ho és.

 Vist el vídeo i que Corea del Nord no  ha desmentit pas aquests assassinats es procedeix a publicar-ho també al blog amb un intent de criticar com un món com el nsotre pot deixar que hi hagi un país on el terror comunista sigui latent, viu i persegueixi els seus ciutadants. Segurament seria tot molt diferent si els assassins roigs fos ric en petroli. Per altra banda em pregunto pels que conviuen amb nosaltres que no condemnen ni diuen res al respecte sobre aquests assassinats, CUP, ICV, PCE, els vostres paradisos són camps de concentració gegants però vosaltres mireu cap un altra banda quan us interessa.

Que descansin en pau les víctimes d'aquests assassinats.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters