dissabte, 28 de desembre de 2013

Marximiliano, el ninot comunista

Encara queden els Reis i cal fer unes compres responsables: 
1- Regala productes de comerç proper
2-Regala productes que tinguin en compte el medi ambient
3-Reutilitza el paper de regal del Tió de Nadal
4- Regala cultura: llibres, cinema, teatre...
5- Regala productes independentistes
6- I sobretot vigila amb en Marximiliano, el ninot comunista!

diumenge, 22 de desembre de 2013

Quan els comunistes van matar el Mar d'Aral

Té res a veure el comunisme amb l'ecologisme o només és un intent dels partits populistes i simplistes que intenten picar l'ullet per caure simpàtics a tothom?
A continuació tenim la història de la mort del Mar d'Aral, -la seva fauna i els problemes ecològics que comporta- a a causa de les polítiques de producció massiva de la URSS.


Del Mar Aral, que es troba tocant la frontera entre Kazakhstan i Uzbekistan, a la part de l'Àsia Central que fou territori de l'antiga Unió Soviètica, s'ha dit que és una de les tragèdies mediambientals i humanes més greus del planeta. Al 1960, era el quart llac més gran del món -una espectacular massa d'aigua, amb una superfície al voltant  de 67.000 km2, que estava capacitada per aguantar moltíssimes indústries comercials marítimes i pesqueres-. Als volts del 1993, la seva superfície disminuí al voltant del 5%, el seu volum descendí en un 73%, la salinitat es triplicà , el transport es finalitzà, els peixos varen morir i el mar quedà dividit en dues basses molt més petites.


Què va passar i perquè?







Des de temps immemorials, el Mar d'Aral ha sigut alimentat per les aigües dels rius Sir-Daria i Amu-Daria. No obstant, als anys 50 i 60, la Unió Soviètica decidí augmentar espectacularment  la producció de cutó fluix mitjançant l'expansió de  la regió d'Àsia Central dels cultius de regadiu. El primer pas fou construir un canal de 1.280Km de llarg per desviar grans quantitats des del riu Amu-Daria fins la part del sud del desert del Kara Kum.

Com a conseqüència, es construí una complexa  xarxa de 20 envasaments i 60 canals que regaven, amb aigua dels rius esmentats, 7,7millons d’hectàrees  de terres de cultiu, d'una de les regions més seques d'Àsia.

Aquests rius que feien de nutrient al mar Aral amb uns 50 o 60km cúbics d'aigua dolça per any, fins el 1985 es quedaren totalment secs. Posteriorment, han existit petits caudals  que han sigut insuficients pels efectes de la disminució d'aportaments.
Els devastadors efectes del desviament del cabal  són fàcilment apreciables en els canvis de mides i forma del Mar d'Aral. Els antics ports, amb vaixells, ara inútils, queden a 32km de la retrocedida línia de costa. Les riques peixateries, que un dia varen produir 160 tones /dia i subministraven del 10 al 15 per cent de les captures de peix d'aigua dolça de la Unió Soviètica, actualment han desaparegut per complert, degut a que la salinitat és pràcticament igual que a l'oceà. El volum ha disminuït aproximadament el 75%, igual que el nivell de l'aigua, que ha descendit més de 16 metres a la massa principal. El fons del mar, ara sec, sotmès a forts vents, ha sigut la font de núvols gegants de pols i de sal que han arrasat i espatllat les collites de regadiu.
La devastació del Mar d'Aral era completament  predicible i demostra com de fàcil i ràpidament les activitats humanes poden alterar l'ambient a la seva cerca d'un recurs.




divendres, 20 de desembre de 2013

dijous, 19 de desembre de 2013

V de Vendetta, revolucionaris o borregos?




Aquí teniu una foto de com fan les mascares de la pel·lícula V de Vendetta. Una situació precària. És inversemblant veure com aquells que es manifesten per drets socials són els primers en vestir productes de països on no es respecten els drets que ells reclamen per a ells mateixos. El consumisme devora i sempre ho comença fent per qui més alternatiu es creu.

Així una mascara d'aquesta pel·lícula, una samarreta del Che i un mocador palestí s'han tornat indispensables per formar part dels que es creuen inconformistes i no són més que borregos consumistes del capitalisme més salvatge.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Pena de mort pel número dos de Corea del Nord

Corea del nord tornava a ser notícia fa uns dies. Ho explicava la BBC on veureu diverses imatges o el diari de Girona:

L'execució anunciada de Jang Song-thaek, oncle del líder nord-coreà i considerat número dos del règim, ha despertat temors que el país comunista entri en un període d'inestabilitat i porti a terme noves provocacions. Després del veredicte de pena de mort emès per un tribunal militar, Jang va ser ajusticiat dijous, van informar els mitjans oficialistes nord-coreans, que van dedicar al polític des de tota mena d'acusacions i insults fins a una humiliant fotografia camí del patíbul.
L'ajusticiament de Jang, així com la ràpida i violenta manera que Pyongyang l'ha portat a terme i divulgat, han provocat la preocupació que es generi un clima d'inestabilitat dins del règim més opac del planeta, on cada moviment està imbuït d'un alt secretisme. 
A Corea del Sud, el Govern es va afanyar a expressar la seva "gran preocupació per allò succeït" i va assegurar que està "preparat per a totes les possibilitats", en referència a l'hipotètic cas d'una acció militar del país veí o qualsevol succés que pugui causar tensió.
Mentre alguns observadors parlen d'una hipotètica lluita de poder a l'Estat, altres consideren que a Kim Jong-un només li queda eliminar la resta de la facció minoritària de Jang en una "sagnant purga" que continuaria en les properes setmanes o mesos, va indicar l'analista polític sud-coreà Shim Jae-hoon. 
Una altra incògnita que ha sorgit després de l'execució és si les relacions de Corea del Nord amb la Xina, país del qual depèn econòmicament, es veuran deteriorades, ja que Jang era un dels principals promotors dels acords comercials i financers amb l'únic soci important de Pyongyang. 
"Advertència" al món
El català Alejandro Cao de Benós, únic funcionari estranger de Corea del Nord i delegat especial del nord-coreà Comitè de Relacions Culturals amb l'Estranger, va assegurar que l'execució és una "advertència a qualsevol", sense importar la seva posició, que intenti destruir el Govern de Pyongyang

Com a l'època de la URSS s'han manipulat imatges
on sortia l'oncle de Pyongyang 

diumenge, 8 de desembre de 2013

Tomben l'estàtua de Lenin a Kiev

Notícia del 324 on podreu veure un vídeo.
Es podria encetar un bon debat sobre la UE i que hi veu de bo la població d'Ucraïna tot i que no deixaria de ser un debat esteril per la falta de presència ucraïnesos. El que sí queda palés és el rebuig de la població ucraïnesa a Rússia o el que pugui representar el seu passat imperialista, totalitari i comunista.


Els carrers de Kíev tornen a bullir malgrat el fred d'Ucraïna. Defensors i detractors del president, Víctor Ianukóvitx, han pres una vegada més el carrers en una crisi que ja entra en la tercera setmana. En el rerefons, la decisió de Ianukóvitx de no firmar el tractat d'adhesió ofert per la Unió Europea. Per contra, el govern ucarïnès d'aquest país frontissa entre Rússia i Europa occidental s'ha apropat encara més al Kremlin malgrat la contestació popular.
Milers d'opositors, fins a 200.000 segons algunes fonts, omplen la plaça de la Independència per exigir la dimissió del govern, l'alliberament dels detinguts durant les protestes i el càstig als comandaments que van ordenar la violenta actuació policial d'ara fa una setmana. Els opositors també demanen la creació d'un govern tècnic per negociar l'acord d'associació econòmica amb la Unió Europea i la convocatòria d'eleccions anticipades
L'exprimera ministra, ara empresonada, Iúlia Timoixenko, ha estat present a la rebatejada com "Euromaidán", o plaça d'Europa, a través d'un manifest en què ha instat els congregats a no rendir-se ni fer cap pas enrere en la lluita per no caure en una dictadura corrupta. Timoixenko també ha acusat el govern de tenir les mans tacades de sang.
Els impulsors de la protesta l'han anomenat la Marxa del Milió, com a deferència al nom que porten les manifestacions dels últims anys de l'oposició russa contra el govern de Moscou. Alerten que durant la jornada es poden desencadenar actes de violència i demanen als manifestants que no caiguin en les provocacions ja que aquesta seria l'excusa perfecta del govern ucraïnès per declarar l'estat d'excepció.
En menys nombre, unes 3.000 persones, els defensors de Ianukóvitx i el seu Partit de les Regions s'han renuit davant de la seu del Parlament ucraïnès. El partit al govern vol que es desbloquegin els edificis governamentals i que es desocupin l'Ajuntament i les seus dels sindicats. També que es desallotgin el centenar de tendes de campanya que ocupen la plaça de la Independència, escenari el 2004 de la prodemocràtica "revolució taronja", a favor de traslladar les aliances del seu país cap a l'oest.

Milers de persones ocupen la plaça de la Independència de Kíev

dimarts, 3 de desembre de 2013

Quan els comunistes odiaven els skaters

Avui us recomano llegir aquest fantàstic article de la revista Vice, de com la RDA perseguia els skaters per considerar-los una moda anticomunista.


Pel motiu que sigui, sembla que la percepció pública de l'skate ha anat canviat amb el pas dels anys . Els skaters que surten a la televisió ja no són una colla d'paios odiosos que esnifen cola , són joves respectats que construeixen skateparks gràcies al Google ads. Però l'esport , o més aviat la cultura que va de la mà de l'esport , sí que era vista com una amenaça .
En els vuitanta , abans de la caiguda del mur de Berlín, els comunistes d'Alemanya de l'Est -també coneguda com la República Democràtica Alemanya - considerava l'skate una amenaça . Aquest nou entreteniment provenia dels Estats Units , i per tant representava un perill . Per això , la Stasi (el Ministeri per a la Seguretat de l'Estat ) va començar a monitoritzar la comunitat skate per destapar qualsevol acció il·lícita .
No va passar molt de temps fins que el suposat perill (l'skate) va arribar als mitjans de comunicació del país . Un reportatge en un programa de notícies aconsellava als pares de família , "ser responsables de protegir els nostres fills i la joventut del skate " .
El cineasta alemany Marten Persiel va produir un " documental híbrid" sobre la història del skate a la RDA anomenat This Ain't Califòrnia. El documental va ser estrenat l'any passat a Alemanya i veurà la llum en cinemes fora del país el mes que ve . La pel·lícula va ser criticada durant la seva estrena a causa de les múltiples reconstruccions de la situació i al fet que el personatge principal mai va existir, però Marten em va dir "totes les històries de la pel·lícula són reals " . Ell simplement va fusionar les històries per crear el personatge principal. I en un "documental híbrid " això no és un delicte .
Vaig parlar amb Marten sobre la seva pel·lícula , l'estraperlo d'skates i els grups punks formats íntegrament per agents del servei secret . 

VICE: Hola , Marten. Per què vas triar explicar aquesta història? 
Marten Persiel : Vaig estar vivint a l'estranger durant molt de temps així que em vaig distanciar de la meva identitat alemanya. Se'm va acudir la idea de fer una comèdia per riure de tots els aspectes estúpids dels alemanys -com la seva falta d'estil i com de maldestres són per ballar- i , és clar , com més a l'Est vagis , més maldestres són. L'skate m'ha acompanyat tota la meva vida , així que vaig decidir fer una pel·lícula d'alemanys amb skate. Em va semblar una idea original , però després d'investigar vaig descobrir que certament existia una escena de skate a l'Alemanya de l' Est. 

Hi va haver una mica de polèmica després de l'estrena de la pel·lícula a causa de les teves reconstruccions . Com combines històries reals per crear personatges nous ? 
Una gran part de la polèmica va ser perquè, si ets un cineasta -o si fas una pel·lícula que no entra en festivals- et quedes estancat en les seccions de documental o ficció . Aquestes són bàsicament les úniques dues opcions. Jo ho veig de la següent manera : imagina't que hi ha dos banys, un per a dones i un altre per a homes, arriba un hermafrodita i ha de fer servir un, quin farà servir ? Faci el que faci, la gent s'enfadarà amb l'elecció. Això és bàsicament el que va succeir amb el nostre projecte. 
Foto por Harald Schmidt

El teu pel·lícula és un ésser hermafrodita?

Sí , una cosa així. És una història real amb personatges fabricats. És un documental perquè és una història veritable de la mateixa manera que les entrevistes i les fotos. Però també té ficció , perquè vaig fer servir eines cinematogràfiques del cinema de ficció: reconstruir personatges . 

El que més em va agradar de la pel·lícula va ser descobrir l'oposició de la República Democràtica Alemanya a l' skate. Quins motius tenien?

La història i els motius podrien dividir-se en tres parts. Primer, l'skate era considerat un producte d'Estats Units , i per tant subversiu i perillós. Després va ser considerat un esport nou, de manera que si arribava a les Olimpíades haurien d'entrenar la gent per practicar correctament. També es van adonar que els skaters eren unes persones molt difícils d'organitzar i no col·laboren , així que van tornar a la seva primera opinió, així que van tornar a odiar l'skate. Hi ha una part en la pel·lícula on s'explica que l'skate és un esport egocèntric i individualista. Això no està malament , oi? Em refereixo a ser egoista en el sentit que un fa exactament el que vol. 

I clar la RDA no va acceptar això.

Exacte. Ser individualista no encaixa en un sistema totalitari . 


Creus que l'estat va intentar convertir els skaters en un equip olímpic i així tenir-los controlats?
 
Sí i no. Crec que va ser més una reacció al fet que no podien aturar la popularitat de l'esport. Era massa tard per frenar-lo, així que van haver de involucrar-se i ser vistos com els guanyadors d'aquesta nova tendència. Van fer el mateix amb la música; un dels grups punk més populars estava format íntegrament per agents secrets.



Apa aquí! Te'n recordes de com es deien?
 
No, però recordo que els van fer molta promoció i es van tornar molt populars. Bàsicament ho van fer per infiltrar-se i controlar l'escena de música alternativa. Hi ha un munt d'històries interessants d'aquest estil. Vaig estar molt temptat a incloure-les en la meva pel·lícula, però vaig decidir no fer-ho perquè volia cenyir-me a la història principal.


Aleshores , quin accés tenien els xavals de l'Est a la música occidental ?

La situació era semblant a l'actual , està Alemanya i està Berlín , són dos universos diferents . Si vivies a l'Est o a Dresden no tenies accés a la música occidental . Però si vivies al Berlín occidental sí tenies accés a la televisió occidental. Pel que sembla, la gent de l'Oest traficava cassets l'Est i els venia per molts diners


També traficaven amb taules d'skate? En el teu pel·lícula surten dos traficants , Titus i John Haak.

Sí, en Titus és el noi de l'Oest. Encara està viu i bàsicament és el padrí de l'skate alemany en aquesta part del país. I John Haak podia viatjar perquè el seu pare era finlandès i Finlàndia tenia un acord diplomàtic amb banda i banda d'Alemanya, així que ell podia entrar i sortir quan li donés la gana. El que ell feia era omplir la maleta amb revistes de pornografia i a sota hi posava les taules . Quan els guàrdies obrien la maleta, només veien porno .


Això seguia passant fins i tot després que la RDA comencés a fabricar taules de skate?

Sí Les taules de skate que es fabricaven a l'Est eren una merda. Els dissenys eren espantosos.


No vull fer cap spoiler de la teva pel·lícula però la teva documental acaba revelant que la policia secreta monitoreaba els campionats de skate a Alemanya .

Sí , recaptaven informació pel simple fet de fer-ho. És com l'escàndol de la NSA, en el cas que haguessin de investigar un cas, ja tenien tota la informació i les dades recaptats, d'aquesta manera és molt més fàcil. El que feien eren identificar els líders dins del grup, també van intentar infiltrar-se en l'escena de l'skate. No estaven interessats en arrestar a ningú, més aviat volien saber tot el que estava passant.


Després de la caiguda del mur, com va canviar la situació? Els skaters es van unir?

Van ser pocs els que es van unir i van seguir fomentant l'escena del skate . Diversos van abandonar l'skate, van perdre l'esperit .L'skate va ser molt especial per l'Est, era una pujada d'adrenalina practicar un esport prohibit. Els joves estaven plens d'energia. Després de la caiguda del mur, tot es va perdre: l'emoció , l'adrenalina , el prohibit... tot es va esfumar . Tot era molt més divertit quan era il·legal .




divendres, 29 de novembre de 2013

La CUP i el panarabisme

Article a l'e-notícies de'n Joan Miquel Touron

La CUP no podrà mantenir encara temps el seu panarabisme totalment anacrònic al segle XXI. Fidels ideològicament a una esquerra antiquada, hereva de la guerra freda que encara somia dividir el món entre bons i dolents, entre Est i Oest. 
Si Stalin hagués mort més d’hora, Israel formaria part dels bons i no pas Palestina, i la paraula Sionisme no seria sinònim de «feixisme jueu», com ho va decidir ell i ell sol, el petit pare (assassí) de pobles. En osmosi total amb la ideologia panarabista, els líders de la CUP, porten la petita barbeta islàmica, el keffieh i es treuen la sabata quan no estan contents. Saben que el Keffieh era l’uniforme militar de l’exèrcit musulmà de Hitler que va tornar a posar de moda Arafat?  
Fins aquí res de més greu que un folklore per a nens de casa bona. És mes greu quan defensen el port del Burka. Llegeixo al Segre: «Segons la CUP, prohibir el burka seria estigmatitzar les dones musulmanes» i a l'E-Notícies «La CUP considera que el burka no atempta al dret de les dones» Quan el lloc normal d’un partit d’esquerra o d’extrema esquerra seria al costat de les dones dels països musulmans que lluiten en contra del burka, sense cap ambigüitat i fidels als ideals d’un feminisme heretat del 68. Què diuen les dones de la CUP? Són estranyament mudes! Què dirà demà la CUP, que es vol solidària de totes les lluites dels pobles oprimits del món? Que dirà al poble amazigh en lluita contra el panarabisme que els oprimeix i els condemna a desaparèixer? Saben que els amazighs són cada dia més pro Israel? Què diran als palestins cristians que acaben de desaparèixer de Palestina, assetjats pels musulmans? I als Druses, als beduïns, que prefereixen entrar a Tsahal que patir les persecucions dels palestins musulmans? I a les dones violades i per això apedregades a Gaza? Dues alemanyes van voler solidaritzar-se amb Gaza travessant el país amb bicicleta. Han acabat a la presó, pobres, no sabien que a Gaza, a les dones els prohibeixen la bicicleta, com pràcticament tot. Hi ha una extrema esquerra que considera que el racisme antidona (racisme de gènere) és el racisme més acceptable de tots. Si ahir cridaven al boicot en contra de l’apartheid a l'Àfrica del Sud, avui criden a la solidaritat amb Gaza on les dones són esclaves i considerades com a infrahumanes. Per la meva feina he passat un dia sencer a prop del Palau de Justícia de Perpinyà on hi havia una manifestació de propalestins vinguts de tot França per assistir a un judici en contra de la crida al boicot dels productes Israelians. He pogut parlar tranquil·lament amb tothom, en cap moment he viscut la histèria anti Israel que es viu a Catalunya. 
Aquesta histèria anti Israel, a Europa, només existeix a Espanya i a Catalunya, segurament hereva d’Isabel o de Francisco Franco. És la mateixa histèria que l’anticatalanisme tronat, groller, visceral i totalment irracional que es pot seguir als fòrums oberts d’Internet. 
Catalans! Caldrà fer un pensament, no pot durar. A Girona, recordant la nit dels vidres trencats, s’agredeix regularment una llibreria hebraica. No és l’extrema dreta espanyolista, no. Malauradament ve de l’extrema esquerra independentista catalana. Si continua encara un poc, aviat els Països Catalans tindran l’insigne honor de tenir les dues llibreries més agredides d’Europa, la 3 i 4 de València i l'hebraica de Girona. I per acabar voldria recordar als meus amics catalans que si Israel s’ha solidaritzat discretament amb la lluita del poble català per la seua independència, Palestina ho va fer descaradament amb Espanya i els unionistes. Cada dia els militants de base de la CUP tindran més difícil aguantar el panarabisme del seus líders. I les dones de la CUP? Continuaran callades encara molt de temps?

ELS PIRINENCS I L’ASSASSINAT DEL CAPITÀ MILLET

Al blog A Cops tornem a trobar una fantàstica lectura que ens deixarà descobrir més sobre la història de Catalunya, el seu exèrcit, la Guerra Civil Espanyola, i la posició dels anarquistes i comunistes front els nacionalistes catalans, tot endinsant-nos en la recreació dels detalls i acompanyant un text tant precís amb imatges a vegades inèdites. Us recomano la seva lectura.

A continuació us deixo un petit fragment del principi del text que podreu seguir llegint a l'enllaç


Francesc Millet i Simón, el considerat el principal inspirador de les Milícies Pirinenques, després anomenades Regiment Pirinenc nº1 i de les que en va ser un dels capitans, va morir executat després d’una farsa de consell de guerra per part d’uns oficials republicans de l’Exèrcit de l’Est que depenia del govern central republicà el 1937, quan després d’uns forts combats amb moltes baixes no va aconseguir que el seu batalló conquerís una cota que prèviament havien perdut a l’Alt Aragó. Algunes informacions diuen que això succeí el 30 de juny de 1937 i altres que el 5 de novembre de 1937, cosa de la que en parlaré després, però les dues versions coincideixen en les circumstàncies.

L’opinió general dels veterans ex pirinencs és que l’execució va ser causa de l’animadversió que tenien molts comandaments de l’Exèrcit Republicà de l’Est afins al PCE i al PSOE cap els considerats separatistes catalans.
El Regiment Pirinenc nº1 va arribar a tenir uns 2.000 membres el març de 1937 i 1.000 d’ells portaven uns mesos lluitant al front del Pirineu Aragonès quan a finals de maig de 1937 el govern central republicà va acabar amb el poder real del Consell de la Generalitat i els va integrar a tots dins de l’Exèrcit de l’Est dispersant-los en les diverses Brigades Mixtes al mateix Pirineu Aragonès. Els altres 1.000 van anar als diversos fronts de guerra.
Van ser la primera força especialitzada en la guerra en alta muntanya a tot l’Estat Espanyol, van ajudar a entrenar a altres milicians republicans d’arreu de l’Estat que s’incorporaven al front del Pirineu Aragonès i van inspirar als mateixos franquistes que crearen posteriorment una força Alpina per fer front als Alpins republicans, cosa reconeguda per ells mateixos.
Curiosament els que més han elogiat militarment als Pirinencs catalans en posteriors escrits són els alpins franquistes que es van enfrontar a ells, a diferència d’alguns sectors del bàndol republicà adversaris polítics seus, cosa que per altra banda és una constant històrica el que les diferents faccions del bàndol republicà es desprestigiïn entre elles pel sectarisme de les seves diferències polítiques mútues, sobre tot pel que fa a aquells republicans que odiaven tot el que feia olor a independentisme.
A partir de juny de 1937 però, sota comandaments del govern central republicà, encara que no lluitaven sota la seva estratègia inicial de ser un exèrcit català, la majoria van estar en forces de xoc tant en el Pirineu com en altres fronts.
A continuació les circumstàncies de la creació de les Milícies Pirinenques, del seu desenrotllament i de l’assassinat del capità Francesc Millet.

dimarts, 26 de novembre de 2013

"Els infants del Gulag"

Aquesta nit TV3 ha emès des del seu programa Sense Ficció aquest interessant documental que narra la història de milers de nens que van néixer o van ser enviats als camps de concentració russos




Sota la dictadura de Stalin, centenars de milers d'infants van ser confinats al Gulag, o van néixer allà. Amb només 3 anys, un nen podia ser considerat perillós per la societat, culpable de crims contra els antirevolucionaris- condemnat, sovint, per l'opció política dels seus pares-, deportat a un lloc remot de la Sibèria o obligat a treballar. Els nens que van néixer al Gulag van ser separats de les seves mares quan tenien un any. Els que van sobreviure a aquest infern volen deixar palès el seu testimoni en aquest documental abans no sigui massa tard i ja no siguin a temps de dir la seva.

El documental aporta testimonis commovedors d’alguns dels nens que van viure al Gulag i d’alguns presoners adults. Tots ells van lluitar per preservar la seva història i la seva memòria. Aquests personatges constitueixen la trama del documental. Ells, els supervivents, expliquen tots els aspectes de la vida dels infants al Gulag: els arrestos, els trasllats en vagons com si fossin bestiar, la vida al camp, els embarassos, els naixements, les llars d’infants, l’educació, la intimidació, la separació i la mort. Per últim, parlen de l’alliberament, quan van deixar els campaments. Històries particulars, en definitiva, d’aquests testimonis que un dia van ser negats, humiliats, menystinguts i destrossats per una dictadura atroç, l’estalinista, que es basava en el rebuig vers l’individu i la seva vida. 


Alguns dels testimonis parlen per primera vegada, ja que a Rússia la seva història encara és un tabú. Acompanyat de proves documentals – extretes dels arxius personals dels protagonistes i també d’arxius oficials russos - , aquest treball directe i impactant deixa una empremta de la vida d’aquests nens i nenes al Gulag. 

Un documental dirigit per Romain Icard amb guió de Madina Djoussoeva i Guillaume Vincent. 

Picabaralla pel sou de David Fernàndez

El dirigent de Solidaritat, Alfons López Tena, i David Fernàndez, han mantingut una enganxada a twitter després que el primer critiqués que el diputat de la CUP no faci "cap renúncia" dels gairebé sis mil euros que aquest percep com a nòmina.

Fernàndez, per la seva banda, ha etzibat a López Tena que "abans d'opinar podries informar-te". En aquest sentit ha informat que tot i guanyar 5.802 euros nominalment "jo cobro 1.400 euros (14 pagues). La resta va a la CUP". "Fas pura demagògia", li ha retret.

López Tena, però, ha recordat que "Duran i tots els diputats fan igual que els diputats de la CUP, autofinançar-se", i ha recordat que quan era diputat "vaig fer-los votar diversos cops retallar 50% sous diputats. La CUP no ho ha fet mai. Els cobra i apa".

En aquest sentit ha indicat que la "CUP té el doble 'cupo' de mocions que tenia Solidaritat. Si no han presentat res és perquè no volen". "Al web de Solidaritat veuràs el sou dels 135 diputats. Al de la CUP no", ha assenyalat. "Els diputats de la CUP cobren com tots els diputats i com tots s'ho gasten com volen", ha sentenciat.

Fernàndez ha explicat que ell té el sou "reduït un 75%, com els tres diputats de la CUP", que es queden només "1.400 euros". També ha recordat que "vam proposar 40% reducció del Pressupost del Parlament. Tots en contra menys ICV". També ha dit que "a nivell municipal -on sí podem- s'ha limitat legalment" els sous.
"No manipulis, la qüestió és quants euros públics cobres, no a què van els 5.802 euros que cobres 14 cops l'any", ha insistit l'exdiputat. "Com vosaltres, però amb sou personal molt inferior", ha replicat Fernàndez.

Les explicacions de Fernàndez, però, no han convençut López Tena, que li ha retret que "ni informa ni contestes". El dirigent de Solidaritat ha patit també diversos atacs, com un que li ha retret "tu paga els préstecs personals que deus de les eleccions de 2010 i després dóna lliçons, mentider". López Tena ha dit que això era mentida i ha deixat clar que ell "amb mentiders i difamadors" no comparteix "trinxera" independentista.

dijous, 21 de novembre de 2013

Polònia-Japó o Polònia-URSS? de la publicació de Nosaltres Sols! del 1931

Poc temps després de la declaració d'hostilitas entre Rússia i el Japó en 1904, dos joves revolucionaris poloneses desembarcaren a Toquio. Propasaren al Gavern Japonès de finançar la revolta de la població polonesa de les regions Oest de la Rússia de llavors, revolta que afavoriria l'avançantent japonès a l'Asia. Aquests dos joves eren Josep Pilsudski, actual ministre de la guerra i dictador efectiu de Polònia, esdevinguda independent, i Titus Filipoviez, avui ambaixador de Polònia a Washington.

Els centres oficials japonesos s'interessaren moltíssim per ço exposat per aquests dos joves, sobre els sentiments de la joventut revolucionària polonesa. No obstant, abans d'acordar allò que demanaven aquells conspiradors per al seu pla agosarat, volgueren contprovar si tenien vertaderament darrera d'ells un nucli de població i opinió prou important. Mentre aquestes gestions tenien lloc, un tercer home polític polonès arribava també a Toquio. Aquest recent arribat va posar en guardia el Govern japonès contra els dos primers afirmant que la majoria de la població polonesa era contrària a l'actuació revolucionaria que preconitzaven. Era aquest home Roman Dmowski, el gran cabdill del partit nacional demòcrata, que, 15 anys més tard devia anar a representar la Polònia a Versalles i que fins avui mateix és l'adversari de l'actual ministre de la guerra i dictador polonès. La seva veu trobà eco a Toquio, i el projecte d'aliança polonesa-nipona fallí. 


* * 

El jove diputat de Wilna, Mackinvicz, ha anotat en un labre recentnent aparegut —una abra original i ineravellosament escrita, que obtingut un gran èxit- el perill creixent que representa per l'Europa Occidental el veïnatge amb els Soviets, perill pel qual, segons l'autor, tots els altres problemes haurien de passar a segon pla. La fallida de les temptatives inicials pels polonesos en vistes d'arribar a un acord econòmic amb Alemanya, la continnació de la guerra de duanes entre Polónia i Alemanya, asseguren una llarga difusió a aquesta opinió. D'altra part missatges amicals arriben de la part de Moscou; per exemple, llavors del discurs de Molotov. Així, el desig dels polonesos d'arribar a un pacte difinitiu de no agressió antb Rússia, sembla que va a consolidarse. Altrament, altres conflictes entre Polónia i els països situats a l'Oest de la frontera russa, no són precisament perquè Varsòvia desitgi cap conflicte amb la U. R. S. S. En l'interior mateix del país, les relaciions deis poloneses amb els ucranians són, després dels darrers actes de terrorisme, força violentes. A totes aquestes dificultats s'ajunta el conflicte amb Lituània i una seriosa dificultat amb Letònia amb maotiu de la qüestió de les minories nacionals. La constitució d'un front únic rus-polonès quedarà encara molt temps en el domini de lo irreal. 

Però, quines són en definitiva les intencions del mariscal Pilsudski? Estarà novament disposat com en la seva joventut, a rependre els seus plans polítics de 1904? Es per la seva decisiva influència política que han fallat les negociacions amb Rússia? Ningú no ho pot dir, sobretot ara que el mariscal enraona poc i es deixa veure menys. Sols alguns amics triats parlen amb ell. El públic quasi ni el veu. En la Festa per la Independancia de l'11 de noventbre, Pilsudski no es va mostrar ni als oficiais i soldats més fidels que anaren davant son palau amb atxes enceses. Pilsudski, resta l'esfinx de la política polonesa que té la clau de tot el futur de l'Europa Oriental.


(De "Vossische Zeitung", de Berlín.) 
EMMANUEL BIRNBAUM


Podeu llegir tot el diari aquí
Nota: Article publicat amb finalitat d'estudi o recerca
Font: Biblioteca de Catalunya
Correcció de la transcripció: Blog ProuComunisme

dimarts, 19 de novembre de 2013

La història d'un mur

Quan la crueltat de l'home ens afecta a tots per igual només l'home pot salvar-nos.


Un  soldat alemany ajuda a un nen a creuar el mur de Berlín per reunir-se amb la seva familia. 
Foto del 1961.

Els soldats encarregats de les fronteres tenien ordre de disparar, és a dir, que havien d'evitar els intents de fuga amb tots els mitjans possibles, inclosa la mort del fugitiu. El mur de Berlín no n'era una excepció, i aquesta ordre es va executar nombroses vegades. La gran majoria dels emigrants cap a l'RFA morts van perdre la vida, precisament, a Berlín. Abans de dies de festa o de visites d'estat, les autoritats orientals suspenien temporalment aquesta ordre, per tal d'evitar notícies negatives a la premsa occidental. La policia de Berlín Oest i els exèrcits occidentals també observaven el mur per documentar activitats sospitoses i impedir l'accés dels espies soviètics. Com es va demostrar posteriorment, però, aquests espies disposaven de passos secrets que travessaven el mur.

Durant els 28 anys que el mur existí, un mínim de 86 fugitius van morir, tot i que aquesta dada és molt discutida i probablement major. El nombre exacte de morts és difícil de quantificar perquè tots els casos de mort a la frontera de l'RDA eren sistemàticament silenciats. Els primers trets mortals van tenir lloc el 24 d'agost de 1961, quan Günter Litfin, de 24 anys, va ser abatuda a trets per policies de transports quan intentava fugir a l'estació de FriedrichstraßePeter Fechter va morir dessagnat el 17 d'agost de 1962 en una zona de mort (espai intern del mur). L'any 1966 dos nens de 10 i 13 anys van morir per 40 impactes de bala en una zona propera a la frontera. L'última mort es produí el 6 de febrer de 1989, quan Chris Gueffroy morí dessagnat.
Segons alguns càlculs, unes 75.000 persones van ser processades en jutjats orientals per "Fuga de la República" (Republikflucht). Segons l'article 213 del Codi penal de l'RDA, aquest delicte es condemnava amb penes de presó de fins a vuit anys. A qui durant la seva fuga havia sigut detingut portant armes, era membre de l'exèrcit o posseïa secrets d'estat, normalment no sortia de lapresó abans dels cinc anys. La col·laboració amb el fugitiu es podia penar fins i tot amb cadena perpètua.

dijous, 31 d’octubre de 2013

La identitat minvant




Agrada molt parlar d’integració, arreu d’Europa en general i aquí encara més; però és una cosa que no passa. Tant fer-ne bandera, de la integració, i tants recursos esmerçats, no poden ocultar la realitat que el que passa més aviat és el contrari, que ens estem desintegrant. Alain Finkielkraut, en una entrevista recent, explica que «quan en un barri hi ha més dones tapades que amb el rostre i la cabellera descoberts, els autòctons se’n van. No tenen com se sol dir “fòbia de l’altre”. Senten que han esdevingut altres sobre la seva pròpia terra i no ho soporten.» Al darrere dels avenços d’això que se’n sol dir extrema dreta xenòfoba hi ha aquest malestar profund que no gosa manifestar-se i que és bandejat sistemàticament del debat polític. Les lleis, els reglaments i els discursos en van plens de conceptes buits i jocs de paraules que no resisteixen l’anàlisi i demostren la incapacitat absoluta de fer front al desafiament. L’estatut del 2006 declara, en el preàmbul, que «Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures» —això sona d’allò més bé, però no hi ha una frontera vigilada per tal que no entri ningú que es dediqui al tràfic d’esclaus o de blanques— «…on cadascú pot viure i expressar identitats diverses». Llavors, què en fem de tot el que havíem heretat i cregut: que hi ha una identitat catalana, i que aquesta es manifesta en una llengua, uns costums, un dret i unes institucions? Què en fem, si ara resulta que aquí qualsevol tradició incorporada és tan acceptable (i subvencionable) com la que fins ara en dèiem nostra? Què en fem, si quan encara ens pensàvem que el català està seriosament amenaçat, hi ha qui s’encofoia a dir-nos que les “llengües dels catalans” són més de dues-centes? Enfront de les erràtiques polítiques dels últims temps, Finkielkraut adverteix que «ser francès no és un component de la diversitat»; aquí l’actitud dominant, és precisament aquesta, i agreujada pel fet de no tenir instruments d’estat: que ser català és un component, i el més prescindible, de la diversitat. Sembla que tot i tothom pot merèixer l’etiqueta de català pel simple fet de manifestar-se entre nosaltres, en detriment del que fins ara consideràvem propi i singular, i sense que hàgim tingut el dret a decidir si ens agrada o ens convé. Mentre anem fent crides a la integració per convèncer-nos que encara comptem per alguna cosa, resulta que, en cas que algú volgués fer-ho, aviat ja no hi haurà res a què integrar-se.
Publicat el 31/10/2013 al 
Trobat al blog monjoies

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Botifarra al comunisme!


Una mà que representa un gest bulgar, com és el de la botifarra, ha sigut usat a Praga com una crítica política.

L'escultura al mig del riu Moldava s'aixeca en 10 metres d'altura.
L'obra ha aparegut avui que falten 4 dies per les eleccions i on es preveu que els comunistes treguin bons resultats.
L'autor, David Cerny d'origen Txetxè, és conegut per la seva militància anticomunista i té un majoritari suport de la joventut.



dilluns, 14 d’octubre de 2013

El gilipolles de la setmana: David Fernàndez

L'escrit que us presento a continuació no és pas propietat d'aquest blog, com tampoc ho és de cap en defensa dels drets, deures i llibertats que abanderem, sinó que ha estat escrit per un blog autoanomenat revolucionari i comunista. Cal valorar que tot i els moviments estatals per abortar l'independentisme, en aquest cas concret l'extrema esquerra catalana sempre ha optat per fer callar aquesta història que és sabuda i coneguda per molta gent. Així doncs ens topem amb un cas d'autocrítica des de l'extrema esquerra.



Com no podia ser d'altra manera , havíem de treure a la palestra a algun gilipolles de la setmana. Bé, aquest gilipolles bé podria ser gilipolles del dia, de la setmana, de l'any o de l'últim lustre. Parlem de David Fernández, primer de llista per les CUP, el nou xiringuito de l'esquerra independentista catalana per jugar a l'electoralisme més ingenu en nom de la " Unitat Popular", aquesta gran estratègia (sic) per implantar el socialisme als Països Catalans. Us sonarà perquè des de fa cinc mesos ronda pel Parlament repartint "justícia social " entre el poble treballador català amb heroiques gestes com donar un " sí crític " a la Declaració de Sobirania impulsada per CiU - ERC que advoca pel dret a decidir del Principat de Catalunya i la seva integració a la Unió Europea , en peu d'igualtat amb la resta d'estats capitalistes membres . Però escoltin , ¡ que el "sí " era "crític " ! Que quedi clar que representa "l'alternativa d'esquerres" . També és conegut per portar alguna samarreta cridanera ( com veiem , no només li fa la competència a la valenciana Mónica Oltra per abastar un espai polític equivalent ... cal cuidar-se per dins , i que això es noti per fora ) o per utilitzar demagògicament noms com el de Guillem Agulló o el d'alguna víctima mortal dels desnonaments . Ja saben , amigues i amics : la llagrimeta , eina d'atracció perfecta , que frega el sensacionalisme remenant les vulgaritzades emocions del model de vida burgès . Panem et circenses . Sobretot circenses. 
Doncs bé , aquest és David Fernández . I , pel que sembla , no només no es creu el vell discurs (ja de per si edulcorat , romàntic , revisionista en la seva teoria i reformista en la seva pràctica ) del "socialisme " de l'esquerra independentista catalana : el seu compromís amb el feminisme i l'emancipació de la dona és , directament , una broma pesada . I vet aquí el tema que ens mou a homenatjar amb ràbia a aquest gilipolles de la setmana: Fa cosa de quatre anys aquest energumen , com a membre històric de l'Ateneu Popular La Torna , un espai polític independentista del barri de Gràcia (Barcelona) , va ser l'encarregat de lliurar-li a mà una carta d'expulsió a una de les dones que formaven part de la torna. No, amigues i amics. Aquella dona no havia gestionat malament el treball en aquell espai , ni havia robat diners de la caixa, ni acostumava a treure l'entrepà al pati als seus companys indepes . L'únic que va fer aquesta dona va ser denunciar públicament una agressió sexual per part de dos membres de La Torna. En un extens dossier sobre el cas que inclou el seu testimoni, del qual extraiem unes línies amb les que aquesta dona va definir l'agressió que havia patit , perquè us feu una idea del vergonyant i fastigós de la situació: 
"És fort trobar-me a dos amics (cal deixar clar que uns minuts abans dels moments que narraré a continuació encara els considerava amics) enmig d'una festa (que jo creia espai de confiança per a mi ) que em subjecten un per cada braç amb un evident abús de força , i per tant , exercint sobre mi una important dosis de violència física : es llancen sobre mi a la vegada i em arraconen cap a una paret , i mentrestant em comencen a ficar mà d'una manera clarament llimac . Alhora exerceixen sobre mi una important dosis de violència verbal : mentre em comencen a dir guarrades diverses ( comentaris desagradables sobre el meu cos , i sobre el que volen fer, mentre riuen amb cara de porcs ) . És clar , que mentrestant jo flipo i només puc pronunciar , amb l'estat de xoc que genera una situació d'aquesta envergadura exercida per dos suposats amics : "si és una broma , pareu " , al que ells responen " sí que és una broma , però tu sí que estàs bona " , i segueixen fent el mateix . Imposant el seu desig sexual a la força. M'estic sentint agredida . Fins que reacciono i me'ls trec de sobre a empentes , amb el pànic , el fàstic i la decepció en el cos . Sento impotència per haver hagut de viure aquests 5 minuts de merda gratuïtament . Tot seguit em queden mirant seriosos , sense pronunciar ni un "ho sento" , ni un " se'ns ha anat l'olla " ... ni res . Un d'ells encara té la cara de dir : "però com no et vols liar amb mi, si vas estar liada amb aquell pringat durant tant de temps ! " ( Referint-se a una persona amb la qual havia estat feia 6 anys ) . Evidentment , no valia la pena respondre una sola paraula davant tal judici patètic ." 
Des d'aquest humil bloc no podem entendre quina mena de fems tenen al cervell personatges com David Fernández per gestionar d'una manera tan fotudament masclista una situació de vexació per motius de gènere tan greu . Una persona que, suposem , es considera feminista , i en un ambient on es tendeix a decorar el discurs polític amb tints pretesament feministes, no hi ha manera d'entendre que un problema d'aquesta gravetat es gestioni volent posar, entre moltes altres coses, la versió de l'agressor a l'altura de la de l'agredida. Com qui juga a les pel·lícules de jutges: paraula contra paraula, contrast de versions, testimonis i informació, coherència dels relats i altres mecanismes calcats de la justícia burgesa. Tot això per determinar si hi ha agressió o abús, i determinant, per si això no fos suficient, que no hi va haver agressió . Estimat David Fernández , a veure si t'assabentes d'una vegada ( i li diu als teus amics masclistes , aquells dos porcs agressors que s'han anat de rosetes gràcies a la hipocresia i la doble moral que utilitzes) que la manera que té la Justícia institucional de gestionar la violència de gènere és, en efecte, violència de gènere. A veure si aprenem d'una vegada que, en tots els casos, només l'agredida té dret, poder i autoritat moral per definir la seva agressió com a tal. O potser el patró que dirigeix el seu obrer també decideix el grau d'opressió? Ridícul , oi? Doncs tal qual és la teva ridiculesa, David Fernández .
Per si queda algun dubte, deixem alguns fragments de la carta que David Fernández li va lliurar a la dona agredida: 
"Hem anat adquirint els elements necessaris per analitzar el tema amb tota la perspectiva i rigor: hores de contrast amb gent que era a la festa , hores de converses amb cada part, testimoni directe de les companyes amb les que has anat parlant durant tot el procés, contrast de les diferents versions que vas donant a gent concreta, a mesura que passa el temps... Tampoc volem perdre de vista en cap moment que ens coneixem molt bé mútuament "
"Ells neguen qualsevol agressió . La gent que va estar a la festa , també . Les persones que van estar parlant amb tu des de l'endemà fins abans del Badia , també neguen qualsevol tracte d'agressió sexual per parlar d'aquest assumpte " .
"La Torna s'ha reunit per contrastar tota la informació a què ha tingut accés i lamentant profundament haver arribat on mai havia d'haver arribat exigeix​​: l'autocrítica i disculpa per la teva part per unes acusacions injustes i desproporcionades contra el teu col·lectiu [ ... ], les disculpes públiques als dos companys per difondre unes acusacions false , fruit d'una situació que cap dels tres vau saber gestionar i que han pres unes dimensions absolutament desproporcionades i fora de lloc ". 
Després d'això , La Torna publica una carta on dóna resposta a l'assumpte, fent èmfasi, entre altres coses , a la " agressió " que un dels dos porcs masclistes va patir una nit a mans de la dona agredida mesos abans . Senyores i senyors , veiem que també us cal comprendre la diferència entre " agressió " i "resposta a l'agressió "
Privatitzar el conflicte, violentar doblement a la persona agredida fent-la passar per mecanismes de "solució " absolutament humiliants, desqualificar per la seva valentia amb paraules com " histèrica", "boja", "agressiva" o "feminazi", expulsar d'un determinat grup de afinitat (política , personal , familiar ) , aïllar ... Tots ells, mecanismes de sanció social que s'utilitzen com a complement als mecanismes de sanció jurídica . El més lamentable és que qui faci ús i gala d'aquests mecanismes siguin autoproclamats "feministes " de pal com vosaltres . Si com a "socialistes" deixen que desar , com "feministes" fan fàstic i pena .
Font

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Cap agressió sense resposta!

M'arriba un correu a procomunisme@gmail.com d'un nou lector molt molest per les accions de les Joventuts de la CUP, Arran, al Fossar de les Moreres. M'explica que a ell li agrada passejar els caps de setmana per aquella zona però que des de l'11 de setembre no ho ha pogut fer amb tranquilitat per les pintades. Aquest acte vandàlic  i egoïsta va ser la causa de trobar el blog per internet i animat per l'últim escrit que es va publicar va decidir passar a l'acció.

Avui es fa una victòria per a aquest blog al saber que la feina de recopilació d'imatges, articles, webs, opinions, publicacions, etc. fan conciencar la gent cansada de la permissivitat que alguns gaudeixen

Independència SÍ! Comunisme NO!


dimecres, 2 d’octubre de 2013

Onze de setembre del 2013, una diada per recordar





Aquest Onze de setembre de 2013 serà una data que caldrà recordar perque va ser el dia en que tots els independentistes, que és avui el gran gruix del poble de Catalunya, deixant de banda ideologies, religions, partits, classes, colors, personalismes, etc. es van donar la mà per una única causa i comuna a tota la nació. Aquesta causa no va ser més que la llibertat del nostre país, prioritzada per davant de tot per voler començar a construir un país amb fonaments forts i que aguanti les tempestes d'Espanya - és a dir, no començar la casa per la teulada. Això que sembla fàcil i lògic ens ha portat als catalans molt de temps d'entendre, sempre submergits en lluites personals, sovint atacant més al company català que no pas al colonitzador espanyol o francès. Doncs bé, són molts els intents que s'han fet i que han decaigut fins que no ha arribat l'ANC, un projecte de tots, fet per la gent del poble i que arriba a qualsevol àmbit de la societat catalana. Felicitats i gràcies a tots els companys que fem aquesta tasca possible.

Malauradament i per desgràcia hi ha un sector de l'independentisme ancorat al passat, carrincló i fins i tot carca. Són aquells independentistes que procuren aigualir una lluita històrica, que vol agafar un sentit internacional i que en cas d'èxit, no només marcarà un abans i un després per al nostre país, sinó també per tota Europa. Aquests independentistes de cubata, amb xandall Adidas i que a dia d'avui es passegen pel nostre Parlament com qui va a les festes alternatives del barri de Gràcia són els que volen que l'independentisme sigui el moviment marginal i juvenil dels anys 80. És precisament des d'aquesta data que no han evolucionat gens tot i haver aconseguit més poder. Així doncs els veiem portant l'estelada al costat de la falç i el martell, símbol de dictadures les que han massacrat poblacions i obviat qualsevol sentit d'humanitat i titllant de feixista qui gosi incomplir els seus paràmetres..

No descobreixo la sopa d'all, tothom sap que em refereixo a la CUP o a les seves joventuts Arran. Qui més qui menys ha tingut els seus contactes amb aquesta gent i ja sap de quin peu calça, uns es senten com a casa, altres els hi riuen les gràcies i els últims som els que pensem que els hem d'aguantar i carregar fins que aconseguim la independència. Així que, a què ve tot això? Doncs a que l'Onze de setembre del 2013 mentre els independentistes ens donàvem les mans, els il·luminats que tenen la veritat absoluta van segrestar el Fossar de les Moreres. Aaixí van pensar que era molt bona idea pintar-hi una estelada, una falç amb un martell, un símbol feminista i per acabar-ho de rematar el símbol de Terra LLiure, acompanyat d'un altre mural on surten els Països Catalans signat per Arran. Per cert, a la persiana del comerç d'una senyora que feia dos dies l'havia netejat de grafitis diversos. Per acabar van posar la cirera al pastís cremant una bandera de la Unió Europea.

Us imagineu que algú fes el mateix amb Convergència o Esquerra? algú diria "ei, el Fossar és de tots no de cap partit! allà hi han els enterrats els qui van lluitar contra Felip V!" 
No m'imagino el General de l'exèrcit de Catalunya Josep Moragues amb la falç i el martell o el Coronel de fusellers de muntanya Ermengol Amill fent els seus discursos en femení. El que més m'ha sorprés ha sigut veure un mural de Terra Lliure. Realment, després de no haver-ho fet mai, han cregut oportú pintar un símbol d'una banda armada justament ara? Ningú de dins de la CUP va tenir la lucidesa de dir, seria millor pintar una estelada, una creu de Sant Jordi, una bandera vermella i una bandera negra? Els símbols reals que van portar els patriotes d'aquesta batalla, doncs es veu que no. És lamentable i realment preocupant, sembla que vulguin rebentar-ho tot des de dins.

El Fossar és un lloc de parada per qualsevol turista, surt a les guies de Barcelona i totes les agències de turisme passen per aquella zona. La cara dels turistes, sobretot els provinents d'Alemanya que van patir la RDA o els provinents dels Països Bàltics, que van patir l'imperialisme de la URSS o fins i tot els mateixos russos o xinesos que van ser víctimes del terror roig és desencaixant, al veure  que els parlen d'una guerra entre nacions i que la que aspira a ser un nou estat té tanta permissivitat amb un règim d'assassins.

diumenge, 22 de setembre de 2013

La CUP en quatre dades



Ha tornat a passar. La Cup i CiU han unit les seves forces per governar un municipi i, en aquest cas, com moltes altres vegades, per desplaçar el PSC. Sempre que la Cup opta per donar suport a algú o per rebre'l, la seva aposta és CiU. Inexcusablement. Els avis i els néts. Les corbates i les samarretes. La masia. En aquesta ocasió, els pobres afectats són els ciutadans de Sant Pere de Ribes (35.000 habitants) on, des de divendres passat tenen una alcaldessa de la Cup amb el suport de CiU. A Arenys de Munt, CiU n'ha tingut prou amb dos anys per veure quin és el pa que s'hi dóna i ha acabat signant una moció de censura per la qual ara tenen un alcalde d'ERC, amb el suport de CiU i el PSC, després de cessar l'anterior, un senyor que es diu Jiménez però es fa dir Ximenis.

Les ciutats petites i els pobles, ja se sap, no acostumen a tenir lògiques semblants a les més generals i, sovint, s'ha de ser d'allà per comprendre alguns pactes "contra-natura" que s'hi fan. No crec que sigui el cas. Sempre, sempre dic, el soci triat per la Cup és CiU. És a dir, la formació política de centre-dreta que més anys ha governat a Catalunya i la que millor representa a Catalunya, segurament, allò que en diem "el sistema".Primera dada.

Segona dada: la Cup és un projecte que enlluerna, sobretot als barcelonins, que no els coneixen gaire per no dir gens. Als que fa anys que els veiem el plumero ens esgarrifa tanta beneiteria. Conscients del cansament a què ha arribat la política "normal" i les seves seqüel·les, utilitzen hàbilment aquesta situació per presentar-se com a "nets" de polvo y paja. Però de polvo y paja en tenim tots, sobretot aquells que van d'angelets. Ja hi tornaré. Dic que enlluerna. La seva joventut, la seva ben assajada espontaneïtat -que inclou l'uniforme d'informal-, la descaradura en dir lladre en seu parlamentària sense que ningú s'escandalitzi, la butlla que compten entre els mitjans i, fins i tot, el discurs sempre alternatiu, produeixen tendresa, entusiasme, simpatia i moltes altres reaccions de pura estupidesa. O de qui creu que, definitivament, la política s'ha de deixar a pallassos mediocres perquè el que compta, els que manen de veres, són en un altre lloc.

Tercera dada. No he sabut trobar el document fundacional de les Cup, que és de 2009, sembla. A la web hi ha de tot, sobretot la botiga, però no ensenyen -pel que he vist- el seu fonament ideològic. De fet, no crec que interessi a ningú. He dit alguna vegada que la Cup és el triomf de l'estètica sobre la política, de les coses 'guais' per damunt de la reflexió, la transacció i l'anàlisi de possibilitats que hauria de ser qualsevol oferta política. Però jo, que he hagut de sentir els seus plomífers i previsibles discursos (com en el cas de Jesulín amb el toro, qualsevol problema sempre tenia una justificació, i sempre la mateixa), me'n faig una idea. Primacia de "la terra" per damunt de la persona, sistema autàrquic, nacionalització de tota prestació de serveis (de fet, la major part de les seves llistes la composen treballadors de l'administració pública), prohibició de tota manifestació pública del fet religiós, primacia del judici "popular" davant el d'un jutge, permissivitat en les pintades a casa dels altres, expulsió de funcionaris de l'administració de l'Estat, imposició simbòlica de la seva opció política, exaltació de tot el que és rural, etc... Una ideologia una mica rara, sí, però que té els seus adeptes i els seus fans. I gens utòpica. A Corea del Nord ho practiquen amb ímpetu.

Quarta dada. Aquí a Catalunya tenim mala memòria. Però quan els ciutadans estàvem amenaçats per Eta, també els catalans of course, la Cup s'havia negat sempre a condemnar aquesta organització. La culpa sempre era del toro, vull dir, del conflicte, mai de qui premia el gallet o col·locava el paquet sota el cotxe. Els partidaris d'Eta venien a Catalunya convidats per la Cup. És més, alguns dels dirigents actuals de la Cup representaven Batasuna (la que aplaudia cada gota de sang vessada pels seus soldats, no la de després) a les eleccions europees en què uns noranta mil catalans van fer-nos la vergonya de votar. No he vist mai que reneguessin d'aquesta opció. Encara que fessin com el seu estimat rei Joan Carles demanant patèticament perdó. Perdó? Això no és al seu diccionari. Ni cap a ells ni cap a ningú.

En fi, ho sento si he fet venir mal de ventre a algun ciutadà de Sant Pere de Ribes recordant la mena d'ideologia que té aquest grup, que em nego a considerar d'esquerres (de fet, com deia, ells també: sempre pacten amb el partit de dretes de casa nostra). I sento aigualir la festa als qui pensaven que la política tornava a ser guai o tenien simpatia per aquests xicots. Però crec que és el meu deure advertir que el totalitarisme neix així, franc ienrotllat, simple, clar, renegant d'un sistema amb el que corren a pactar sempre, apel·lant a un poble que volen convertir en turba. I això és aquí, entre nosaltres, impunement. I no exagero.

De Ramon Bassas

dimecres, 18 de setembre de 2013

Revolucionaris del món, reaccionaris de Catalunya, uniu-vos !!.....contra l'independentisme català

Buscant per la xarxa a vegades trobes coses que es passen per alt, és el cas d'aquest article d'en Jaume Renyer, de fa 5 anys, sobre una extrema esquerra sectària i desfassada que per sort sembla que es va deixant lloc a una nova esquerra més moderada (no amb els ideals però si amb el comportament sectari). Tot i així no està de més citar-ho ja que encara són molts els sectaris posicionats que es creuen amb la veritat absoluta.

Revolucionaris del món, reaccionaris de Catalunya, uniu-vos !!.....contra l'independentisme català
Passada la Diada hom ha vist publicades valoracions de tot tipus sobre els actes commemoratius, han estat reproduïdes les declaracions dels polítics d'ordre i s'han magnificat els incidents ocorreguts en el decurs de les manifestacions. 
Enguany, quan som en temps de remembrança i recapitulació al voltant dels quaranta anys de l'independentisme contemporani, no he vist que ningú se'n recordi dels
enfrontaments del Fossar de les Moreres entre els dos sectors del MDT l'any 1988. Retorno sobre aquest episodi no pas per retreure greuges entre els que visquèrem aquells fets sinó per analitzar-lo com a precedent d'una situació que ha esdevingut crònica. Des de fa vint anys el Fossar de les Moreres, enlloc de ser un espai de llibertat dedicat a servar la memòria dels patriotes catalans de tots els temps, és un terreny on es pot agredir impunement als independentistes que successivament són acusats de traïdors pels revolucionaris de torn. Fa vint anys l'objectiu de les agressions era el PSAN, posteriorment prengué el relleu ERC, a partir del 1991, i en els darrers anys s'han afegit a la llista els grups que són acusats de "feixistes" (Estat Català, Unitat Nacional Catalana). 
El resultat és que el Fossar ha esdevingut lloc d'escarni del patriotisme i dels valors que la causa de la llibertat de Catalunya hauria de projectar. Fa vint anys un grup fantasma, la Unió de Lluita Marxista-Leninista, atià l'enfrontament entre independentistes, forní els arguments per contraposar "l'independentisme revolucionari" contra els defensors del "front patriòtic".  Acomplert  l'objectiu, la Unió de Lluita M-L desaparagué. Però ha subsistit i s'ha perpetuat un tardo-comunisme difús i sectari que actua, a la pràctica, com a força contra-independentista. No em refereixo, evidentment al PSAN, sinó al missatge que es propaga per diversos canals, segons el qual el patriotisme és un fenomen reaccionari, que només reconeix com a veritable independentisme aquell que es reclama socialista. A què respon la moda de les samarretes amb els símbols de règims tirànics, odiats pels pobles que els patiren, (com el de la RDA), portats per joves d'estètica Bob Marley ?. A on porta el descrèdit del liberalisme, l'antiamericanisme i la judeofòbia associat a plantejaments aparentment independentistes ?. El comunisme abstracte és una via morta a la qual es vol portar a una part del jovent per afeblir l'independentisme català. D'aquesta dinàmica fraccional i agressiva només en surt beneficiat l'ordre espanyol establert.  
de Jaume Renyer

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters