dimecres, 30 de novembre de 2011

Gaddafi, Mao i Saddam Hussein ballen i juguen amb Mugabe en l'anunci d'uns restaurants de menjar ràpid


La cadena de menjar ràpid Nando's ha engegat una irreverent campanya publicitària titulada L'últim dictador dempeus, en què s'hi pot veure el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe, compartint taula amb altres dictador morts com Gaddafi o Saddam Hussein, segons recull The Huffington Post.
Després del sopar, recreen un somni de Mugabe, en què se'l pot veure ballant en un entorn idíl·lic amb cadascun dels dictadors. Mugabe porta una escopeta que dispara aigua i juga amb Gaddafi, Saddam Hussein i Mao.
Després del somni, les imatges que apareixen recreen el sopar d'Acció de Gràcies de Mugabe, i el mostren trist i solitari. Aleshores apareix l'eslògan de la companyia: "En aquesta època de l'any, ningú no hauria de menjar sol", fent referència al fet que Mugabe és "l'últim dictador dempeus".
L'anunci ha aixecat controvèrsia, tant per les omissions (no hi apareix, per exemple, Mubàrak) com pel seu contingut.
Nando's té restaurants a 35 països, incloent-hi el Regne Unit i els Estats Units.

The evolution of Socialist strategies to rescue Socialism from failure

dimarts, 29 de novembre de 2011

Tenim les presons plenes d'immigrants!


  • Segons les últimes dades estadístiques publicades per la Generalitat de Catalunya (agost 2010), un 44,92% de la població reclusa a les presons catalanes és estrangera.
http://entrereixes.blogspot.com/2010/11/reinsercio-per-als-inmigrants.html (amb vídeo).


  •  La població reclusa espanyola no para de créixer, i és ja la més alta d’Europa, si be té un índex de criminalitat dels més baixos. Com s’explica?
http://entrereixes.blogspot.com/2010/12/entrevista-un-funcionari-de-presons.html


Els interns estrangers, pel sol fet d’entrar a presó, tenen una sèrie de serveis que al seu país no tenen.
Si jo entrés a la presó d’un país, i dins de la presó, tingués tot el que tenen aquí, i al meu país (al carrer), no ho tinguéssim, els diria als meus amics, familiars, etc., que vinguessin cap aquí, que s’ha acabat el passar-ho malament, s’ha acabat passar gana, s’ha acabat passar fred. I tot això, només per entrar a presó. No cal treballar per a disposar d’aquests serveis.
§     Les xifres revelen que cada vegada és més gran el nombre de reclusos estrangers, que ja supera el 40% de la població reclusa a tot l’estat.
Europa ja no té fronteres. Hi ha moviment d’europeus d’un costat a un altre. Hi ha països dins la Unió Europea en els que no hi deu haver un bon nivell de vida. L’exemple el trobem amb Romania. Ara mateix hi ha molts interns d’aquesta procedència. Àfrica és un altre exemple. Hi ha necessitats que en el seu país no tenen cobertes, i aquí, pel sol fet d’entrar a presó, ja hi venen implícites. Per exemple, metge les 24 hores del dia a la seva disposició, estudis pagats pel centre, menjar tres vegades al dia, dutxa diària, dentista, biblioteca, gimnàs, etc.  I això, només per estar tancat a la presó, no cal que facin cap tipus d’esforç, per a rebre tots aquests serveis. Tots i cadascun d’aquests serveis, al carrer, vull dir fora de la presó, s’han de pagar, mínimament de forma econòmica, això vol dir que s’ha de treballar per a guanyar diners per a poder pagar aquestes necessitats i capritxos.
§     Què es fa amb els immigrants sense papers que delinqueixen? Què creus que s’hauria de fer?
 M’imagino que encara que no tinguin papers, els ingressen a presó si el que hagin fet, està reconegut com a ingrés a presó.
El que jo faria, amb papers o sense, seria que, el que no sàpiga comportar-se, respectar la gent i les costums, i cometi algun delicte, el faria tornar al seu país. Expulsat!
Amb els que tenen papers, es podria fer (tot i que no crec que aquí s’arribi aplicar). El problema ve quan algú no té papers. A on el tornes? No el pots portar a un lloc d’on aquesta persona no en sigui procedent.


Situació presons al 2010

  • El 35% dels presos són immigrants (27.067) 

http://www.minutodigital.com/noticias/2010/03/25/el-35-de-los-presos-en-espana-son-inmigrantes/


Tenen relació la delinqüència i la immigració? La classe política s'entesta a desmentir-ho, però les dadessuperen les pretensions de fer callar la crua realitat: suposen-oficialment-el 15% de la població, però la seva presència en les Cacela representa un 35% del total de presos al nostre país.
  • Des del 2000, els interns espanyols han crescut en 10.700 (19%) personas, en canvi els extrangers en 18.000 (228%).


"Només Grècia ha tingut dins de la Unió Europea un increment de reclusos més gran que Espanya. Fins i tot Itàlia, França i Alemanya, amb més habitants, tenen menys presos que el nostre país ", assenyala un portaveu de Acaip. "Les presons estan desbordades".

El 60% dels presos empresonats a Espanya en l'última dècada són estrangers

La població reclusa s'ha disparat un 70% a Espanya en l'última dècada, un creixement fonamentat sobretot en el gran augment del nombre de presos estrangers.
 
Marroquins i colombians, predominants

Les presons espanyoles alberguen presos de més de 80 nacionalitats. Les colònies més nombroses són, en aquest ordre, els marroquins, els colombians, els algerians i els romanesos, que han crescut un 150% en cinc anys.


violència masclista

El nombre d'estrangers empresonats per violència masclista ha crescut en els últims anys. Ara hi ha 6751 homes a la presó per aquest delicte, dels quals 1583, és a dir, el 24%, són immigrants.
   

  • Un pres costa 88 euros/dia

http://www.adn.es/local/barcelona/20100315/NWS-0218-adn.html

Les presons catalanes tenen 15.525 reclusos | El lloguer de tres nous centres penitenciaris ha disparat la despesa de Justícia

Un pres li costa 88,29 euros al dia al departament de Justícia de la Generalitat. I a les presons catalanes hi ha més de 10.500 interns.

El perfil del pres a Catalunya: home (92%) espanyol o català (56,6%)  

 

  • 27.000 presos extrangers  X  88 euros/dia  X 365 dies = 867.240.000 €/any (només presos extrangers) 
És interessant llegir l'estudi que va fer Comissions Obreres alertan que més immigració: més delinqüència i més atur.
    La solució segur que la trobaria en Joe Arpaio ben fàcil. Catalunya necessita més gent com ell!                                                                                                                                                                           

    Incident de Victor Alexandre amb rumanesa pel català

    Incident lingüístic a Crevillent
    Víctor Alexandre · e-notícies · 12/6/2008


    El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

    - Un cafè amb llet, si us plau.
    - ¿Cómo?
    - Un cafè amb llet.
    - Será un café con leche –posant émfasi en les paraules "con leche".
    - És el que he dit: un cafè amb llet.
    - A mi me habla en español.
    - És una ordre?
    - A mi me habla en español.
    - No, jo parlo en català.
    - No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
    - Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
    - Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

    Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

    No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

    Reflexió de l'amic NelCat:
    He llegit l'article amb gran interès. M'ha agradat molt quasi tot l'article, no perquè em faci feliç, sinó perquè és una descripció d'una situació real.

    El final de l'article m'ha decebut moltíssim, emperò. Em referesc al recurs a la "negritud", a la identificació amb "el negre". És molt semblant al recurs argumentatiu del que jo anomèn "indigenisme", és a dir, la identificació amb els indígenes de les Amèriques en contraposició als conqueridors europeus.

    Això em resulta dissortadíssim i denigrant. El poble català és un poble europeu, de sang europea. Fins i tot a Mallorca, on hi va romandre un cert substrat àrab, la immensa majoria dels llinatges mallorquins són d'origen germànic.

    A més, els Països Catalans es varen fundar a cop d'espasa, en confrontació directa amb l'Islam. Per contra, el sotmetiment a Espanya va ser fruit de la derrota en un conflicte entre iguals.

    Els catalans no tenim res a veure amb negres ni amb indis, i comparar-nos amb ells per tal de remarcar un sentit victimista és un fet denigrant que insulta la memòria dels nostres avantpassats.

    Si us plau, evitem aquestes comparacions en els nostres arguments. Hem de tenir una mica més d'autoestima.

    dilluns, 28 de novembre de 2011

    La sortida d'immigrants reduirà a mig milló l'atur al 2012



    Els immigrants se'n van d'Espanya i, d'aquesta manera, el nombre d'aturats registrats per l'Enquesta de Població Activa (EPA) se situarà prop dels 5.150.000 a finals d'any segons coincideixen diferents experts en matèria laboral. De fet, la barrera dels 5 milions ja es va superar en el tercer trimestre d'acord amb les dades desestacionalitzats, segons el director del servei d'estudis de Funcas, Ángel Laborda. Els experts coincideixen que durant el 2012 es mantindrà la destrucció d'ocupació, el que incrementarà l'atur en 350.000 segons Funcas o en 400.000 persones, segons AGETT-AFI.

    No obstant això, el nou govern es trobarà amb una agradable sorpresa i és que aquesta tendència serà neutralitzada pel descens de la població activa. És a dir, el nombre d'aturats pot disminuir en mig milió quan s'actualitzin les xifres de l'cens demogràfic.


    La raó no és altra que, com ha succeït abans en altres economies en crisi, els immigrants estan marxant. Com a mostra un botó: durant els deu anys de boom econòmic dels vols d'Iberia arribaven plens de Llatinoamèrica i tornaven buits. Els immigrants, obligats a pagar bitllet d'anada i tornada no utilitzaven el retorn i això es va convertir en una important font d'ingrés per a l'aerolínia. Ara passa al revés. Els avions tornen plens a Llatinoamèrica sense bitllet de tornada. D'acord amb les dades del Ministeri de l'Interior la incursió d'immigrants amb les pasteres ha estat pràcticament testimonial en la temporada de primavera-estiu. "Encara no hi ha dades concretes, però és un fet que el flux ha donat la volta i s'estan marxant", afirmen fonts d'Interior.


    Segons l'INE, s'estima que aquesta any han sortit d'Espanya 580.850 persones. Només 50.000 d'ells seran espanyols davant els 450.000 que està previst que arribin. Aquest fenomen que surten més dels que entren s'ha accelerat en els últims mesos a causa de la crisi i les elevades taxes d'atur entre els immigrants, que superen el 32%. Segons un alt càrrec de l'Oficina Pressupostària, s'estima que en la pròxima revisió del cens es registri un fort descens de la població activa. Fins i tot es va sospesar una revisió del cens abans de les eleccions per ajustar la xifra d'aturats a la realitat, però al final es va rebutjar per evitar la polèmica electoralista i es va decidir que sigui el nou govern qui realitzi aquesta actualització.


    En les xifres conflueixen dos fenòmens. El primer és que s'ha intensificat la marxa dels immigrants (cap al seu país o un altre destí de la UE). En segon lloc, els joves qualificats han emprès la seva marxa cap a altres països a la recerca de millors remuneracions i, sobretot, de perspectives per treballar.

    diumenge, 27 de novembre de 2011

    Expulsions a Aràbia Saudita

    Prop de tres milions d’expatriats hauran d’abandonar Aràbia Saudita en els propers anys en el marc del pla del Ministeri de Treball de posar un topall del 20 per cent als treballadors estrangers amb que podrà explicar el regne amb la finalitat de facilitar l’accés dels saudites a l’ocupació.

    "El nombre màxim de treballadors expatriats de llarg termini en el regne no hauria d’excedir el 20 per cent de la població saudita", ha informat aquesta setmana el diari econòmic ’Al *Eqtisadiah’, que cita fonts del Ministeri de Treball.

    Actualment, l’Aràbia Saudita viuen 8,42 milions d’expatriats que representen el 31 per cent de la població total saudita de 18,7 milions. "D’acord amb el nou pla, uns 2,9 milions de treballadors expatriats hauran d’abandonar el regne", explica el diari.

    L’anunci saudita es produeix després d’una reunió dels ministres de Treball dels països del Consell de Cooperació del Golf (CCG) en la qual es va acordar adoptar mesures perquè els nacionals assumeixin posats que ara exerceixen expatriats
     Font: Europa Press

    Donar pel sac al veí

    Aquestes eleccions a Sant Boi de Llobregat en particular però també a molts llocs de Catalunya els grups antisistema han estat empastifant cartells i seus de partits polítics amb enganxines que portaven el lema "por responsabilidad, no votes" o "que bonito esta Sant Boi con tanto chorizo colgado en las farolas", a part de la típica gamberrada de ficar silicona als panys de les seus dels partits o de tirar pintura. Doncs bé, són tan burros i tan lerdos que en les enganxines foten el logo anarquista tenint ells un local que pot ben bé ser empastifat talment com ells porten fent des de fa temps. És clar que ells es pensen que ningú ho farà perquè de temps ençà la justícia ha sobreprotegit tant aquesta fauna, que s'han cregut amb impunitat per fer i desfer i de tenir un local d'anarcokkas i creure que poden anar empastifant i que ningú els vindrà a fer el mateix a ell.

    Una altra manifestació

    Dijous al matí, a les vuit, vaig estar una hora parat a la autopista AP-7. Un petit col·lectiu de funcionaris va decidir tallar la carretera de la Roca del Vallès. Milers de cotxes aturats, més de set quilòmetres de cua. Moltes hores de feina perdudes i litres de benzina malgastada.

    És que aquests abusos no tenen límit? Fins quan haurem de suportar la dictadura de les minories que es creuen amb dret a perjudicar a aquells innocents que no tenen res a veure amb el seu descontentament?

    Ja va sent hora que es prohibeixi l'ocupació de les vies públiques per manifestar-se perquè, de veritat, si la democràcia consisteix a fer la punyeta als altres, hi ha uns quants que no hi estem pas d'acord.
    Carta d'Agustí Bas a La Vanguardia

     


    dijous, 24 de novembre de 2011

    Cal expulsar immigrants

    Si Hitler hagués conegut els efectes que té el multiculturalisme sobre un poble, no hauria creat el nazisme. Si hagués conegut com d’efectiva és la repoblació massiva d’un territori per exterminar tot un poble, una cultura, una llengua i una ètnia, s’hauria estalviat molts camps de concentració. Perquè gràcies al multiculturalisme hauria aconseguit la democratització i legitimació d’un genocidi. I tot sense despentinar-se.
    Qualsevol que passegi per les comarques de la nostra mil·lenària Catalunya podrà comprovar fins a quin punt el multiculturalisme n’ha alterat el paisatge demogràfic. L’herència d’aquests d’anys de repoblament acarnissat és sagnant: avui els catalans ja som estrangers dins del nostre país. Els catalans ja som la minoria ètnica. Els catalans ja som la llengua minoritzada. Els catalans ja som els forasters dins de casa nostra. En nom de la multiculturalitat s’ha legitimat una autèntica operació genocidi en ple segle XXI, un sinistre procés de transfusió demogràfica i de substitució ètnica i lingüística sense precedents en la Unió Europea. Arribats a aquest punt, una pregunta s’imposa: fins quan permetrem els catalans que se’ns extermini dins del nostre país?
    Després de dècades suportant allaus immigratòries que de manera indiscriminada els estats espanyol i francès han abocat sobre Catalunya, és hora d’encendre una llum de sentit comú que aturi aquest tsunami repoblador que està dessagnant el país. La identitat catalana mai havia estat tan amenaçada com ara. L’ànima, la llengua, les arrels i l’esperit de la Nació Catalana mai havien estat tan greument atacats com avui ho estan. La multiculturalitat, aquest nou totalitarisme social encobert de democràcia i que ha trobat en l’actual classe política un fidel aliat, s’ha convertit en l’arma més mortífera de destrucció del nostre corpus nacional que durant segles ha vertebrat l’arquitectura nacional de Catalunya.
    Cal expulsar immigrants. Aquest és un país de gent treballadora on hi manca treball i hi sobren mantinguts d’importació. Si no hi ha feina ni per als catalans, per quin motiu hem de mantenir tants aturats d’importació? Catalunya no és una ONG. No podem absorbir més immigració que vingui a viure a costa dels catalans. No ens ho podem permetre. Ni podem, ni volem. No podem perquè està en joc el futur de Catalunya com a nació. Està en joc la memòria dels nostres avantpassats i la pervivència futura de la nostra catalanitat. I no volem perquè, en l’actual context d’emergència nacional, ni volem ni necessitem mantenir més forasters vagant pels nostres carrers dient-nos que venien a aixecar Catalunya. Brometes i mentides, a aquestes alçades, les justes.
    Perquè, per si algú ho havia oblidat en aquest país que sembla que sigui de tothom, ja és hora que diguem alt i fort, plens d’orgull i amb la legitimitat que ens atorga la condició d’autòctons d’aquesta terra: Catalunya és dels catalans!
     Albert Ubach

    Desenmascarant a Eduard Punset





    Des d'un temps ença Eduard Punset s'ha posat de moda, sobretot en àmbits alternatius i pseudorevolucionaris.
    El seu grup de facebook va començar a pujar amb la intervenció de la seva caricatura a la sèrie animada  d'Arròs Covat, més endavant quan va donar suport als indignats va ser el boom dels "intelectuals" tot i quedar com un ximple en una entrevista amb n'Albert Om. Tot això és el que ha empès aquest persoantge junt amb Buenafuente a establir un lloc a TV3.


    Però realment qui és l'indignat Eduard Punset?

    A Eduard Punset se'l veu molt per televisió últimament. Aquest advocat, professor, filòsof i escriptor ja tenia el seu programa, Xarxes, que s'emetia un cop per setmana a La 2 de TVE, però arrasa entre la franja majoritàriament jove dels teleespectadors del nostre país gràcies a les seves aparicions mensuals a l'espai d' humor d'Andreu Buenafuente a La Sexta. [En el moment de publicar aquesta entrada, afortunadament el programa d'Andreu ha deixat d'emetre.] A més, els seus últims llibres són tot un èxit de vendes, portant la seva trilogia "Viatge a les emocions" el primer lloc entre les seves obres més conegudes i llegides.
    Punset manté enlluerna al públic-el ciutadà mitjà, pertanyent a la classe mitjana i de mitjana edat-utilitzant, a més d'una personal barreja de científic boig i vellet afable, totes les seves teories sobre com aconseguir la felicitat en un món cada vegada més tecnològic i asèptic, on el concepte material cobra cada vegada més importància, però la societat s'oblida del realment important: ser feliços, o almenys tractar de ser-ho.
    Moltíssima gent ho considera un exemple a seguir, el científic o professor que tots vam voler tenir, l'avi filosòfic que raona tots els nostres problemes, i fins i tot el polític ideal, fidel als seus principis i coherent amb els seus ideals. Jo des d'aquí no vull atrevir-me a contradir a l'audiència televisiva d'aquest país, ni molt menys a la nostra massa de lectors consumidors de vacus assajos de cuina ràpida o revistes comercials plenes d'anècdotes científiques. Però sí vaig a donar algunes dades que poden ser d'interès.
    Eduard Punset va començar la seva relació amb els Estats Units ben aviat. Va cursar el seu batxillerat en un institut de Hollywood, abans de tornar a Espanya per estudiar Dret a Madrid, el que no li va treure temps per ser en aquesta època militant del Partit Comunista d'Espanya en la clandestinitat. Però es veu que la moda de ser un rebel progre va pesar poc a l'hora d'encaminar el seu futur acadèmic, i es va anar a completar la seva formació com a economista a la Universitat de Londres i, posteriorment, a l'École Pratique des Hautes Études a París. Cal dir que aquesta universitat estava en aquells dies finançada per la nord-americana Fundació Ford, és a dir, un caliu supervivent del conegut Pla Marshall. Aquesta fundació va néixer com una ONG, encara que infinitat vegades ha estat vinculada amb accions directes del Govern dels Estats Units, i fins i tot amb la CIA. No cal dir que una universitat finançada amb els fons d'una organització com aquesta no pot inculcar en l'alumnat uns valors de tall progressista. Doncs bé, en aquesta institució es va formar el Punset economista, que va treure bons rèdits del seu pas acadèmic per la Gran Bretanya quan va aconseguir que la BBC el fitxés com a redactor en la seva secció d'economia. Poc més endavant va entrar en nòmina del diari financer i polític britànic The Economist, concentrant-se en la seva secció per a Amèrica Llatina. Aquest diari, que mai signa cap dels seus informes o articles, pertany a l'influent The Economist Group, i té un parell d'edicions (Roll Call i European Voice) expressament editades i redactades amb l'ideari neoliberal que han de llegir-i seguir-els polítics de Washington i Brussel · les, a més d'un potent departament d'estratègia geopolítica que assessora a inversors privats per invertir en països tercermundistes d'Àfrica, Amèrica i Àsia, sempre en base a les anàlisis i especulacions de The Economist, aquestes que mai són signades pels seus autors . Doncs bé, Eduard Punset va ser redactor economista d'aquest diari entre 1967 i 1969.


    El seu treball i el seu paper a l'FMI

    Està clar que la seva època de redactor a The Economist va ser una simple porta d'entrada a les altes esferes del món financer internacional. I d'aquesta manera, Punset va deixar el seu treball en el diari britànic per mudar-se a Estats Units a treballar en el Fons Monetari Internacional. Aquesta organització li donaria treball durant quatre anys (1969-1973), gran part dels quals els va passar destinat a Haití. Aquest pobríssim país antillà el 1970, encara que sembli mentida i malgrat tots els seus problemes, encara era autosuficient en matèria alimentària. Però això era una cosa que no li convenia al veí nord-americà, i Washington va enviar al Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) i l'FMI, amb alts funcionaris com Eduard Punset, posar-se mans a l'obra per canviar la situació. Mentre Punset compartia taula i estovalles amb el dictador i genocida "Baby" Doc en els seus palaus, negociaven la forma que Haití adoptés mesures com ara eliminar la subvenció estatal a la producció d'arròs haitià, i baixar un 66% l'aranzel imposat a la importació d'arròs estranger. Instantàniament l'arròs nord-americà-que sí que estava subvencionat per Washington-va abarrotar el mercat d'Haití, deixant als pagesos del país sense una de les seves escasses fonts d'ingressos, i desbaratant la producció alimentària del país tornant dependent del comerç exterior. Arran d'això van començar les migracions massives de camperols durant els anys setanta cap a la capital, Port-au-Prince, amb la consegüent creació de guetos i barris de barraques, i el que ara Haití s'hagi convertit en una claveguera de productes agrícoles, avícoles i piscícoles nord-americans de baixa qualitat va ser causat per mesures com aquella, i totes les que el van seguir, com la de l'eliminació-a instància de l'FMI-del gairebé milió i mig de caps del resistent porc autòcton per després comprar i mantenir una raça de porc nord-americà, delicada i necessitada d'exigents cures alimentaris i veterinaris. Però això ja és una altra història ...
     Un hàbil polític "a l'espanyola"
      



    Amb la mort de Franco, Punset va veure l'oportunitat d'introduir en el món de la política sense haver de embrutar-se les mans amb la Dictadura, i la seva estratègia per a l'ascens i la seva gran gestió del tempo polític es posa de manifest en cadascun dels seus càrrecs, sempre dins de partits de la dreta liberal espanyola. S'uneix inicialment a la formació Centristes de Catalunya-UCD i ja el 1978 és elegit conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, el 1980 és diputat al Parlament de Catalunya, i en aquest mateix any passa a ser ministre de Relacions per les Comunitats Europees, càrrec que ocupa fins l'any següent, 1981. És en aquest any quan abandona la UCD per unir-se a CiU i presentar-se com n º 2 d'aquest partit a les Eleccions Generals de 1982, aconseguint una acta de diputat al Parlament. El deixa un any després. Ja és 1985, i de la mà d'Adolfo Suárez s'integra en el CDS, on aconsegueix ser elegit eurodiputat al Parlament Europeu en les Eleccions Europees de 1987 i de 1989. Abandona el CDS el 1991 per crear el seu propi partit, Fòrum, però completa el seu període de europarlamentari quedant-se amb el seu escó-i el seu sou-com eurodiputat independent fins 1994, quan es torna a presentar aquesta vegada com a cap de llista de Fòrum.

     Etapa d'intervenció a Europa de l'Est


    Economista, neoliberal i europarlamentari: Eduard Punset tenia totes les característiques per col · laborar en el desmantellament de les infraestructures socialistes dels països d'Europa de l'Est després de la caiguda del Mur de Berlín. I així va ser, com a president de la delegació del Parlament Europeu a Polònia, la seva "seu" va estar a Varsòvia, però la seva influència va arribar a tots. Aquests països satèl · lits de la Unió Soviètica es van veure sotmesos a una violenta penetració d'agents, polítics i assessors neoliberals àvids de capitalitzar aquells grans mercats. De la nit al dia, Punset i els seus col · laboradors desballestaren de manera bèstia tot el que sonés a "social": sistema d'educació pública, sistema sanitari universal, companyies estatals de ferrocarrils, de telefonia, les companyies elèctriques, les subvencions alimentàries, subsidis als combustibles i l'energia domèstica i una infinitat més. Gràcies a "assessors" com Punset tot va passar de ser un servei social a un mercat capitalista. A més de la xifra encara no exacta de persones mortes que van deixar de rebre assistència sanitària-que mai va ser òptima, però deu vegades millor del que hi ha ara-i molts altres serveis bàsics i gratuïts, un elevat índex de mortalitat infantil, el descens sobtat de l'esperança i la qualitat de vida, la potenciació d'una ja creixent corrupció i el naixement del regne de les màfies, Polònia i els països veïns li deuen a Eduard Punset, l'FMI, al Banc Mundial la terrible desigualtat social existent avui entre els seus ciutadans, la baixíssima taxa de productivitat del seu sector primari (ara font d'ocupació precari per al 15% de la població activa) o el deute extern adquirida després de "sanejar" empreses estatals per vendre al millor postor, i crear les condicions perquè el país fos rendible l'FMI. Deu anys després del "treball" de Punset, l'any 2000 Polònia tenia un deute extern estimada en 44.000 milions de dòlars. El 2009 el deute extern ascendia a més de 243.000 milions de dòlars, i segueix pujant. Missió complerta.

    "Fes el que jo digui, però no el que jo faci"



    Darrerament Punset és aguerrit valedor d'aquells que clamen contra els sous vitalicis de la classe política, els seus privilegis i el seu gust pel poder i la poltrona. Ell difon contínuament el valor de l'ètica i la moral en tots els aspectes de la vida com a mètode per ser feliços. Doncs , caldria destacar que Eduard Punset, quanabandona el CDS el 1991 sent eurodiputat per aquest partit, passa totalment de l'ètica i de la moral, conservant el seu escó-i el seu sou-d'eurodiputat com a independent fins a les eleccions europees de 1994 . Això sí, a aquestes noves eleccions es presenta amb la seva pantomima "Fòrum", integrat en CDS-amb la incongruència que aquest partit no li servia per a ell, però sí per a la seva formació-, encara que el resultat és desastrós i es queda sense poltrona, i sense sou. Com aquest "partidet" només era una mentida creada per poder seguir al capdavant de la seva acta d'eurodiputat, el dissol el 1995 i es retira de la política.
     


    Sorpreses que dóna la vida (empresarial)



    Un tipus amb el currículum d'Eduard Punset ha de tenir espai en les grans corporacions. Així és de tal manera que va tenir un sou com assessor de la Fundació COTEC, organització creada al voltant de la Corona d'Espanya, que aglutina al seu voltant a una Torre de Babel dels mons aristrocràtic, polític i empresarial, tant nacional com estranger. Empreses com el banc BBVA, Telefónica, Vodafone, Repsol, Endesa, IBM, Iberdrola, ACS, Fundació Focus-Abengoa (amb la qual Punset col · labora sovint) i moltes altres "tallen el bacallà" a aquesta organització. També va ser professor conseller de l'Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE), centre acadèmic privat d'elit el patronat està regit per la Companyia de Jesús, no en va aquest centre és filial de la cristiana i catòlica Universitat Ramon Llull, de on van sortir i surten els grans empresaris que han fet d'aquest país un dels més punters a Europa en temes com eficiència i sostenibilitat del model productiu. Eduard Punset també ha estat President de l'Institut Tecnològic Bull, multinacional que es dedica al negoci de les noves tecnologies en sectors tan dispars com defensa, sanitat, transports o energia. Un altre dels seus llocs de treball va ser com a professor d'Innovació i Tecnologia en l'antic Institut d'Empresa (avui anomenat IE Business School) que pertany a la IE University, universitat privada pertanyent al seu torn a la Institució Internacional SEK. Aquest Institut d'Empresa va ser-per alguna cosa-declarat el millor del món pel diari Wall Street Journal, el mateix la propietària, News Corp de Rupert Murdoch té com a membre del seu Consell d'Administració a José María Aznar. També Punset va ser president de la hidroelèctrica catalana Enher, va exercir diversos càrrecs financers al Banc Hispanoamericà i va ser coordinador del Pla Estratègic per a la Societat de la Informació a Catalunya, treballant avui en dia com a professor de Ciència, Tecnologia i Societat a la Facultat d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià (pertanyent també a l'anteriorment esmentada Universitat Ramon Llull), és director i presentador del programa de divulgació científica Xarxes, director de la revista "Xarxes per a la Ciència", president de la productora audiovisual Smartplanet i membre dels Consells d'Administració de Sol Meliá i Telvent.

    Què és Telvent?



    Telecom Ventures (Telvent) és una filial de la corporació espanyola Abengoa, i és la capçalera dels negocis d'aquesta multinacional en tecnologies de la informació, estant especialitzada en productes, serveis i solucions integrades destinats als sectors de l'energia, el transport, el medi ambient i les administracions públiques. Telvent, que cotitza al NASDAQ, va facturar 177 milions d'euros el primer trimestre del 2009.


    Aquesta multinacional per a la qual treballa Eduard Punset es va veure involucrada en un desastrós accident mentre gaudia de l'espoli dels recursos de Veneçuela al començament dels anys noranta, en el que es va denominar com Tragèdia de les Tisores. La Companyia Anònima Nacional Telèfons de Veneçuela (CANTV), la principal empresa nacional de telecomunicacions veneçolana, havia estat privatitzada el 1991 pel govern neoliberal de Carlos Andrés Pérez, i els seus nous propietaris-AT & T i Telefónica-contractar a Abengoa per dotar les endarrerides infraestructures de CANTV d'una moderna xarxa de fibra òptica. La ruta més "econòmica" que Telefónica i AT & T van decidir per l'estesa d'aquesta línia era una que circulava paral · lela a l'Autopista Regional del Centre, que per raons geològiques era nus de comunicacions d'altres productes d'aigua, electricitat i gas, propietat aquest últim de Corpoven, filial de l'en aquells dies també empresa privada Petrolis de Veneçuela SA Al mateix temps en que s'anaven a realitzar els treballs de perforació d'Abengoa, una altra empresa privada anomenada Protecció (filial contractista del Ministeri de Transport i Comunicacions) estava treballant en els voltants, provocant enormes retencions de trànsit en aquest tram de l'Autopista, a tan sols 60 km del centre de Caracas. La coordinació i informació entre totes aquestes empreses va fallar estrepitosament, i en el matí del dimarts 28 de setembre de 1993, a les 07:30 del matí, una excavadora d'Abengoa va perforar accidentalment un tram del gasoducte de Corpoven, provocant una terrible explosió en cadena, seguit d'un incendi amb flames de més de 50 metres d'altura que va durar gairebé tot el dia, i embolicar l'autopista causant la mort de 42 persones. Encara avui, l'única indemnitzada ha estat PDVSA, a la qual Abengoa va haver de pagar 14 milions d'euros.
     


    Abengoa i la Guerra de l'Aigua a Bolívia



    Però no tot es queda en això. Abengoa va tenir un paper més protagonista encara en la tristament famosa "Guerra de l'Aigua" que es va desencadenar a Cochabamba (Bolívia) l'any 2000. Molts dels crèdits que els governs bolivians dels anys noranta van sol · licitar a l'FMI, el Banc Mundial i el Banc Interamericà de Desenvolupament anaven subjectes a clàusules com la que exigia la privatització obligatòria de l'empresa municipal de subministrament d'aigua (extracció, conducció, emmagatzematge i comercialització) de la ciutat de Cochabamba, la tercera més poblada del país andí. L'empresa a la qual se li va adjudicar aquest servei públic va ser "Aigües del Tunari" (en aquells dies els socis majoritaris eren amb el 55% la nord-americana Bechtel & Edison, i amb el 25% Abengoa). La tàctica de l'FMI per Cochabamba va disposar que els contractes de privatització de l'aigua anirien acompanyats de condicions com que, una vegada privatitzat aquest servei, les noves tarifes haurien de pujar immediatament per a tots els usuaris un 35%-els més desfavorits van pagar fins i tot un 45% més - i van ser ajustades al curs del dòlar nord-americà, a més de dirigir el cost de noves instal · lacions als usuaris i altres mesures similars. Entre semblant pujada de preu i el seu pagament en dòlars, es va fer evident un enorme i sobtat descens del poder adquisitiu de la majoria de la població de Cochabamba, endèmicament situada sota el llindar de la pobresa. Al mateix temps, el govern de la ciutat va posar en marxa una nova ordenança municipal segons la qual quedava expressament prohibida, sota pena de sanció econòmica, la recollida d'aigua natural de la pluja, ni la seva obtenció per qualsevol altra forma de cooperativització del recurs natural , com feien els bolivians ja des de temps de la civilització Inca, i que permetien l'accés a l'aigua de manera equitativa a tots els ciutadans.


    Sota aquestes condicions d'opressió neocolonial extrema, el conflicte no va trigar a esclatar: davant la insostenible situació social, les protestes i les vagues, l'ex-dictador i en aquells dies president de Bolívia Hugo Bánzer va ordenar l'Estat de Lloc a Cochabamba i va enviar a la policia a reprimir a la població. Després terribles disturbis, amb un saldo d'almenys un mort, gairebé dos-cents ferits i el col · lapse de la ciutat, el govern es va veure obligat a rescindir el contracte adjudicat a "Aigües del Tunari". Un any després, el 2001, la corporació Bechtel, com a soci majoritari de "Aigües del Tunari", i conjuntament amb Abengoa, va demandar el govern bolivià per incompliment del contracte i reclamant una indemnització de 25 milions de dòlars. El 2006 Bechtel va retirar la seva demanda per inconsistent, però endevineu qui segueix reclamant els 25 milions de dòlars? Per descomptat, Abengoa i Eduard Punset. S'estima que Abengoa va invertir uns 375.000 dòlars en "Aigües del Tunari", però reclama 25 milions de dòlars en danys i perjudicis a un país que té un deute extern xifrada en gairebé 5.000 milions de dòlars. Hauríem de saber que, per al Govern d'Evo Morales, aquests 25 milions de dòlars suposen el sou anual de 3.000 doctors rurals graduats a l'Havana, o el salari per un any de 12.000 mestres d'escola pública. Però això no li interessa a les empreses per les quals Eduard Punset treballa orgullosament com a conseller delegat.

    També cal saber que Abengoa va ser una de les empreses estrangeres que més es va beneficiar dels contractes amb el govern de Gaddafi, a Líbia. Fa poc, al seu blog, Punset deia: "El que va passar a Líbia ésun vestigi d'una altra època i per això ha ferit la sensibilitat del poble pla, allò no res a veure amb el mónd'ara,és el simple i trist reflex de vestigis del passat, de l'obstinació amb el que els que tenien alguna cosadefensavenel que consideraven seu davant els que no tenien res. "

    Siguem feliços


    És la màxima absoluta i final de les parrafades de Punset: tractem de ser feliços. Tot el seu pensament i filosofia es queden en això. No estaria malament si tot al nostre voltant fos de color de rosa. Escoltant-lo, sembla que ens queixem per res. I potser és cert si ens comparem amb tots aquells als que aquest senyor ha fotut-i fot-per tot el món. Perquè, siguem sincers, Eduard Punset té la seva porció de responsabilitat sobre tots aquests morts que ho van ser a causa de la fam evitables a Haití des dels anys '70 fins avui dia, igual que té una bona part de culpa en totes les penúries i misèries que van sobrevenir als països de l'Est d'Europa amb el seu gran treball d'implantació salvatge de la seva neoliberalisme més atroç, o la que se li pot atribuir de la seva actual acompliment en multinacionals que escanyen a les nacions pobres i bloquegen sense escrúpols tota possibilitat de desenvolupament . Però tot això no seria tan repulsiva fastigós si Punset fos un Madoff, un Bush o un Aznar qualsevol: el pitjor de tot és que, a ulls de don Poble, aquest senyor segueix dibuixant com un velleta venerable, filòsof, filantrop i adorable. Podem seguir adorant cada vegada que es posi a dir bestieses per televisió, podem ser feliços, podem ser hipòcrites ... però mai arribarem al nivell d'Eduard Punset.

    Aquest blog és

    Aquest blog és

    Contador web

    Vist des de...

    free counters