dimarts, 31 de maig de 2011

Ataquen la seu d'ERC a l'Hospitalet

L'agrupació local d'Esquerra Republicana a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) ha denunciat que la seva seu, al centre de la ciutat, va patir un atac aquest dissabte.

Els militants que, a primera hora de la tarda de la jornada de reflexió, van anar a recollir la documentació per als simpatitzants que fan d'apoderats es van trobar els dos panys del local inutilitzats amb silicona i pintades a la porta, a més d'un adhesiu de la CNT.

'Lamentem l'atac, tant aquest que ens ha afectat a nosaltres com qualsevol altre que pogués haver patit un altre partit', ha declarat a l'ACN el secretari d'organització d'ERC a l'Hospitalet, David Fernández, que ha indicat que ja han presentat una denúncia als Mossos.

Atenció notícia del 28.11.2010 - 13:05 - Països Catalans

Font

diumenge, 29 de maig de 2011

Els indignats demanen “deixar els nacionalismes aparcats”

Els acampats recorden que la reivindicació nacional queda fora del seu tema


Foto del divendres al migdia.

La reivindicació nacional és aliena als acampats. Així ho han volgut fer constar a través de les xarxes socials, on s’hi poden llegir, sempre en castellà, missatges com aquest: “Recordem als ciutadans que l’idioma no és el motiu de lluita de l’acampadabcn. Aquí es tracta de difondre i arribar al màxim de persones, així que deixeu els nacionalismes aparcats”.

D’aquesta manera, el moviment es desvincula del fet nacional. Els acampats no s’han volgut posar sota cap bandera per fer més transversal el seu moviment.

FONT

Nota de l'autor del blog: Qui porta estalades és xiulat i qui parla catalaà és escridassat (no sempre) però no fan cap autocrítica quan grups espanyolistes com la Falange els donen suport o quan van amb banderes d'Espanya.
Des d'aquí Felip Puig tens el suport de la majoria silenciosa, els que ens llevem per treballar i estudiar, els que lluitem cada dia per veure el nostre país cada dia una mica més lliure.

dimecres, 25 de maig de 2011

Dos escrits sobre la "revolution" per Hèctor Lopez Bofill

Primer escrit:

La Revolució catalana:

Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.

En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels “indignats” que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol, reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada “catalanista”, que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.

Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant “independència” o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels “indignats”.

En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.

Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal. El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.

I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que “ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política”, tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.

En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels “indignats” a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.

Segon escrit:


"Molt em temo que el moviment dels indignats que acampen a la Plaça Catalunya i, simptomàticament, a la 'puerta del Sol', reprodueixi els anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat"

Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.

En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels "indignats" que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol, reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada "catalanista", que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.

Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant "independència" o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels "indignats".

En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.

Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal.

El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.

I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que "ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política", tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.

En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels "indignats" a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.



No respecten ni a Macià

Alguns dels indignats que segueixen a la Plaça de Catalunya han convertit el monument a Francesc Macià, fet per Josep Maria Subirachs i inaugurat el desembre de 1991, en un 'monument' a l'anarquista Buenaventura Durruti, anarquista espanyol que va morir durant la Guerra Civil.

divendres, 20 de maig de 2011

Vet aquí la Spanish Revolution

Quim Monzó: No seré jo qui defensi els polítics amb poltrona, que en general em fan venir ganes de perbocar

Fa dos dies, un diari madrileny publicava un reportatge amb el titular Cap a on va la #spanishrevolution? Vaig contemplar el hashtag i de seguida vaig tenir clara la resposta: la Spanish Revolution no va gaire enlloc. Per començar, perquè, més que no pas una revolució, de moment és una acampada. Fer acampades està molt bé, però una revolució és tota una altra cosa. Expliquen els diaris que, diumenge, 150.000 persones es van manifestar a Espanya. Si, tal com diu el cens, hi ha 47.021.031 ciutadans, la xifra de manifestants (150.000) suposa només el 0,037 per cent de la població. Dubto que amb un 0,037 per cent es faci mai cap revolució.

Més que en un canvi dràstic de les institucions polítiques i socials i de les estructures econòmiques, aquesta presumpta revolució espanyola que n'enarbora el nom en anglès - Spanish Revolution - fa pensar més aviat en els enrotllats que van al restaurant a menjar noodles perquè, dient-ne noodles , dels fideus, es pensen que són supercosmopolites. Necessitats d'una causa per la qual lluitar, els campistes es veuen com a revolucionaris, sense adonar-se que el mateix nom en anglès denota submissió a tot un sistema de valors; no sols lingüístics. No seré jo qui defensi els polítics amb poltrona, que en general em fan venir ganes de perbocar. Que els campistes diguin que lluiten contra el bipartidisme queda ben bufó, però per a això hi ha les urnes: per votar altres partits que no siguin els dos que remenen les cireres. La torrada mental que els campistes exhibeixen és tan grossa que és difícil saber què volen. Que, diumenge que ve, la gent no vagi a votar? Executar González Sinde? Enterrar el capitalisme? Molt bé, però per posar-hi què? I, quan parlen d'acabar amb la partitocràcia, què demanen exactament? Que no hi hagi partits? Malament, perquè quan no hi ha partits és que hi ha un partit únic.

Això de "Fa falta més pa per a tant de xoriço" entra perfectament en els 140 caràcters que demana un tuit, però quin pa proposen? ¿Massacrem les urnes i d'ara endavant una camarilla autodesignada triarà qui ens ha de representar? Fins i tot he llegit que algú parla d'establir "un govern de transició que nacionalitzi la banca, acabi amb la dictadura dels rics i tregui Espanya de la UE". Un govern de transició? Treure Espanya de la UE? Nacionalitzar la banca? Dictadura dels rics? Com passa amb els que alegrement usen la paraula nazi per insultar els rivals, els delata que facin servir dictadura amb tanta lleugeresa. Han vist moltes pel.lícules, i moltes retransmissions de les manis que hi ha hagut a Tunísia i al Caire. Abans-d'ahir, a Twitter, amb gran ironia i un punt de maldat, ElGatoMiraRaro escrivia: "Poden cosir-nos a cops de porra, però no ens prendran mai... l'interneeeEEEER!". Poc després deia 200bares: "Mamà, em dónes diners per a l'acampada?".

Artícle publicat a La Vanguardia

I algunes fotos...


El monument de Macià ara és a Durrti... al més pur estil lerrouxista, FORA TRAÏDORS!




Manifestació o "botellón"?



Es manifesten per una democràcia real, el Tahrir o Palestina la tenen? Que ha passat amb la Plaça Catalunya? Anticatalans...



Aquesta alocució va ser transmesa per la cadena de Hamas, AL-Aqsa TV. En ella Yunis al-Astal líder del govern de Palestina i membre de Hammas va dir que Roma es convertirà en "un lloc avançat per a les conquestes de l'Islam, que s'estendrà a Europa per complet, i després arribarà a les Amèrica, i fins i tot a Europa de l'Est".

En opinió de Yunis al-Astal líder palestí i de Hammas, Roma "ha plantat els germans de simios i porcs en Palestina per a prevenir el despertar de l'Islam". "Crec que els nostres fills, els nostres néts, heretaran la nostra jihad (guerra santa musulmana) i els nostres sacrificis i, per Al·là, els comandants de la nostra conquesta estaran entre ells", va afegir.

"Avui, vam sembrar aquestes llavors en les seves ànimes, i per mitjà de les mecas i els llibres de l'Alcorà, i la història dels nostres profetes, els seus companys i els grans capdavanters, els preparem per a la missió de salvar a la humanitat del foc de l'infern a la vora del qual es troben", va continuar.

Això és responsabilitat...


Apolítics? segur? de veritat? ... Doncs fa olor a... PSOE!



Cansat de buscar feina i estudiar?


Per què serà que no troba feina?






dimarts, 10 de maig de 2011

El jovent d'Ucraïna en contra el comunisme

Joves nacionalistes ucraïnesos s'havien reunit per protestar contra la decisió de les autoritats ucraïneses de commemorar obligatòriament el dia 9 de Maig com el dia de la Bandera Roja, en record del passat comunista del país i que avui en dia segueix en l'ombra.

Els altercats han començat quan un dels comunistes ha tret una pistola i ha començat a disparar sobre la multitud causant diversos ferits.

La joventut reunida, farta de que les institucions els imposin adorar velles ideologies genocides i davant els trets permesos per la policia, ha carregat contra els comunistes fins expulsar-los de la zona.

Hi ha hagut també greus enfrontaments amb la policia, causant diversos ferits i detinguts.









L'Extrema Esquerra a l'1 de maig

Els Mossos d'Esquadra han intervingut martells, bengales i altres objectes contundents als detinguts durant la manifestació de l'1 de maig a Barcelona. A aquestes 15 persones se'ls imputen delictes de desordres públics i atemptat contra els agents de l'autoritat. Cinc d'aquests detinguts acumulen antecedents per fets similars.

La policia catalana ha requisat martells especials d'escalada, bengales, material pirotècnic, ampolles amb líquid inflamable, motxilles plenes de pedres i altres objectes contundents.

Durant els disturbis 11 entitats bancàries van patir el trencament de vidres, així com 2 concessionaris, 3 comerços i una porteria d'habitatges particulars. També es van cremar 5 contenidors i un turisme i un altre li van trencar els vidres.

13 agents dels Mossos d'Esquadra han quedat ferits lleus durant els incidents.

Els agents de la PG-ME van haver d'utilitzar per primera vegada les llançadores GL-06 per neutralitzar i detenir els protagonistes dels disturbis més violents.

Els detinguts són:

- Paul Charles S, de 24 anys
- Cessar FG, de 21 anys
- Marc TM, de 20 anys
- Ian LM, de 20 anys
- Peter L de 20 anys
- Jorge AC, de 35 anys
- Santiago JH, de 20 anys
- Simón Vejle N, d de 22 anys
- Valentín L de 27 anys
- Antonio RM de 27 anys
- Kader AC de 21 anys
- Anabel CH de 43 anys
- Julia CG, de 43 anys
- Ainhoa ​​BB, de 19 anys
- Noelia SB, de 21 anys


Nota de l'autor del Blog:
Ells que diuen defensar la classe treballadora ja em direu que els hi van fer els 3 comerços, la portaria d'habitatges i la pobre gent que es mata a treballar per pagar-se el cotxe... LA CLASSE TREBALLADORA ESTÀ EN CONTRA VOSTRA!

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters