divendres, 30 d’abril de 2010

Flamencs i valons s’uneixen per prohibir el vel integral islàmic

La Cambra de Diputats de Bèlgica aparca la pugna pel futur de la regió de Brussel·les i aprova la llei contra l’ús públic de la burca i el nicab

 Una noia francesa resident a Bèlgica que es va convertir a l’islam posant amb nicab ahir davant la seu del Parlament federal a Brussel·les / YVES HERMAN / REUTERS Flamencs i valons no s’entenen i, després que el seu premier hagi hagut de dimitir per cinquè cop en només tres anys, s’estan plantejant si Bèlgica té encara cap sentit o si s’escindeixen i continuen per separat. Però ahir aquestes dues comunitats lingüístiques irreconciliables van declarar un alto el foc i per uns minuts van deixar de tirar-se els plats pel cap a la Cambra de Diputats federal per aprovar la prohibició de la burca i el nicab. Bèlgica es podria convertir així en el primer soci de la Unió Europea que il·legalitza l’ús del vel integral islàmic en qualsevol espai públic, fins i tot al carrer, però abans caldrà que el Senat ho ratifiqui. No saben si trencar o no Bèlgica, però en qualsevol cas la volen lliure de musulmanes amb la cara tapada. Francòfons i neerlandòfons, de dreta i esquerra, es van posar d’acord per una vegada i van aprovar per unanimitat –136 vots a favor i només dues abstencions– una llei que preveu castigar amb multes d’entre 15 i 25 euros i penes de presó d’un a set dies a qui “es presenti en espais públics amb la cara coberta o amagada, totalment o parcialment, de forma que no sigui identificable”. No es refereix explícitament a la burca ni al nicab –que només deixa veure els ulls de la dona–, però sí concreta que la prohibició afecta tots els espais públics, des del carrer i els parcs fins als comerços, instal·lacions esportives i seus de l’administració, “per raons de seguretat i d’ordre públic”. Les excepcions: els cascos de moto o les disfresses de Carnestoltes. El vel integral “és una presó mòbil, una pràctica medieval”, segons va denunciar el diputat liberal Bart Sommers.

  Avançament electoral

L’avançament electoral –probablement per al 13 de juny– i la dissolució imminent de les cambres –prevista per a la setmana que ve– obligarà a ajornar l’aplicació de la llei, perquè el Senat no serà a temps de ratificar-la. Però la contundència amb què ahir els enfrontats veïns del nord i del sud van fer front comú fa pensar que l’entesa, tot i que el procés s’hagi de repetir des de zero, serà ràpida. Res a veure amb la resolució del conflicte lingüístic i polític que enfronta i amenaça amb el divorci flamencs i valons. El mateix primer ministre dimissionari, el flamenc Yves Leterme, fins i tot ha hagut de reconèixer que les bases de Bèlgica “estan en perill”. “El funcionament de Bèlgica es basa en el principi que la majoria [flamenca, el 60% de la població] no pot imposar el seu punt de vista a la minoria [valona], però que aquesta última ha d’estar disposada a negociar”, va haver de recordar el democristià. Ahir les dues comunitats van trencar les regles del joc: els diputats neerlandòfons –al crit de “democràcia!”– van intentar imposar la seva majoria al Parlament per guanyar la batalla pel control de la perifèria de Brussel·les i els francòfons van vetar la votació. Imposició flamenca i immobilisme i bloqueig való. L’única sortida: “La reforma de l’Estat”, va insistir Leterme, que ja ha tirat la tovallola i no es tornarà a presentar a les eleccions.

  FONT: AVUI.CAT

dijous, 29 d’abril de 2010

Federalisme i comunisme, la pinça contra Catalunya

Toca-me’ls l’espai d’en Pere Grau

La pinça contra la llibertat de Catalunya que fan federalistes i comunistes és cada dia més evident. Ja són pocs els patriotes enganyats per aquestes dues ideologies tan poc arrelades al nostre país. Són dues cares de la mateixa moneda que sols serveixen per eternitzar l’agonia de la dependència. Els comunistes durant anys han fragmentat l’independentisme. Fins i tot, l’han segrestat i l’han dut molt de temps al pou de la marginalitat. Potser coneixeu la seva claqueta quan diuen: “la llibertat nacional és indestriable de la llibertat social” o “ per tenir una Catalunya lliure però capitalista prefereixo seguir com estem ara”. Com si l’actual espoli o les lleis espanyoles fossin gaire progressistes… Els federalistes són una espècie que només existeix a Catalunya, pels espanyols l’estat de les autonomies ja és massa. Cal saber que per ser federals, primer haurem de ser un estat, i llavors decidir si volem tractar amb altres d’iguals. El federalisme acadèmic és defineix com: la cultura de la unitat en la diversitat. Un oxímoron si ho apliquem a Espanya. S’ha de ser molt curtet o ser un espanyol per apostar per l’opció federal, com és el cas de Montilla que compleix ambdues premisses. L’exemple clar d’aquesta connivència és “El Triangle”, un pamflet sociata i comunista que també prefereix seguir com fins ara. Socialista perquè està subvencionat per les institucions de l’actual regim (Generalitat, Diputació i els diferents ajuntaments de l’àrea metropolitana) i comunista perquè l’escriuen els sectaris de l’extrema esquerra. Aquest setmanari treballa des de fa anys contra el nacionalisme català, des d’Artur Mas fins als independentistes no comunistes. Ara ha engegat una campanya contra Reagrupament i Laporta, amb barra lliure d’insults, mentides i intoxicacions. És una de les moltes eines comunicatives a favor del PSOE i contra la Catalunya democràtica amant de la llibertat, que per cert, ha despertat.  

FONT: SOM NOTÍCIA  
Article relacionat: Per què som anticomunistes?

dimarts, 27 d’abril de 2010

La dictadura de l'extrema esquerra contra tothom

Les càmeres del metro de Madrid graven l'agressió a un jove en un vagó
Les càmeres del metro de Madrid han estat testimoni d'una brutal agressió. Un home va propinar diverses patades a la cara i cops de puny a un jove de 18 anys. Els fets van tenir lloc a l'estació Delicias el 12 de març passat a quarts de deu de la nit. Segons la denúncia presentada per la víctima, l'agressor es va definir com a "antifeixista" i, tal com es mostra a les imatges, sense dir res més va començar a etzibar-li cops. Víctima i agressor no es coneixien i només havien coincidit alguna vegada de camí cap a la feina. 
El jove de 18 anys agredit va haver d'estar dues setmanes de baixa i té una lesió greu en un dels ulls per a la qual necessita tractament oftalmològic. El testimoni de la víctima coincideix amb el vídeo gravat per les càmeres de seguretat del metro de Madrid. A les imatges, es pot veure com l'agressor passa per davant de la víctima, que està asseguda, i retira una mica el peu per no entorpir el pas. A continuació, l'agressor tira la seva motxilla cap a un racó i sense dir res comença a propinar patades i cops de puny sense que la víctima pugui defensar-se. L'única cosa que va dir l'agressor era que es definia com "antifeixista". 
La víctima, però assegura que no té relació amb cap grup ni amb cap ideologia política. Per casualitat, hi havia dos policies al vagó que van intervenir i controlar la situació. Ni agressor ni víctima es coneixien, només havien coicidit alguna vegada en el transport públic. L'agressor va passar deu dies a la presó i té una ordre d'allunyament de la víctima, però, tot i això, víctima i agressor coincideixen al transport públic com abans de l'incident. Aquesta agressió i les seves circunstàncies recorden l'agressió d'una jove equatoriana als Ferrocarrils de la Generalitat i que també van gravar les càmeres de seguretat. El jutjat penal número 16 de Barcelona va condemnar l'agressor a vuit mesos de presó i a una multa de 360 euros per un delicte contra la integritat moral i una falta de maltractament. 



  FONT: 3CAT24 on podeu veure el vídeo

dissabte, 24 d’abril de 2010

L’home enmocadorat

Du el mocador islàmic adduint que sent d’esquerra és el que li pertoca fer front els crítics amb l’islam. Així com front els crítics d’islamòfils com ell. Practicant un ximple transvestime que, de ben segur, als països islamitzats gaudiria de gran apreciació. Palesada a l’Iràn, per exemple, en una condemna a morir a la forca per fer-ho. Però no només quant a la vestimenta sinó també ideològic. Símptoma d’una esquerra tan desorientada que les seves accions contradiuen ja els seus valors fonamentals. Vantant-se de ser d’esquerra i alhora embolicant-se el cap dins un mocador símbol de sotmetiment, militància i uniformització religiosa -islàmica- que afecta molt especialment les dones. Es pot ser més tanoca? Val a dir que és professor d’institut. Pobre quitxalla. Però potser els seus gairebé còmics xerrameca i histrionisme, el seu islamòfil transvestisme també ideològic, li fornirà d’una gran lliçó sobre l’estupidesa humana. Així que, en acabat, aquest professor i d’altres semblants potser estan fent malgrat ser involuntàriament una bona tasca quant a desvetllar el jovent.  

FONT: TARANIS

Multada per conduir amb nicab

Un policia de trànsit sanciona amb 22 euros una dona que portava el cotxe vestida amb la tradicional peça musulmana. L’agent argumenta que, segons el Codi de Circulació, era un perill perquè la roba li reduïa el camp de visió Tot i que el Parlament francès encara no ha aprovat la llei per prohibir el vel integral islàmic a l’espai públic, un agent va voler ser el primer a aplicar-la i va multar una dona musulmana perquè conduïa amb el nicab, el vel integral que només deixa al descobert els ulls, ja que va considerar que la conductora no tenia bona visió al volant, segons va informar ahir el diari Le Figaro. El policia va utilitzar l’article 412-6 del Codi de Circulació, que estipula que el conductor ha de poder “executar còmodament i sense retard totes les maniobres”, per argumentar que conduir amb el nicab constitueix una falta, perquè redueix el camp de visió, segons va dir. La dona, que va ser multada amb 22 euros el 2 d’abril en un control rutinari a Nantes, a la Bretanya, considera que va ser víctima d’“una simple i pura discriminació”. La conductora, que, segons el diari, va accedir a treure’s el vel davant dels agents perquè poguessin comprovar la seva identitat, va assegurar a France 3 que no havia comès “cap infracció”, perquè el seu camp de visió “no era reduït” i que només va ser multada “a causa de la seva vestimenta”. En aquest sentit, l’advocat de la dona, Jean-Michel Pollono, que va subratllar que de moment no està prohibit portar el vel a la via pública, va argumentar que “si el fet que només es vegin els ulls constitueix una infracció, aleshores també caldria prohibir al grup d’intervenció de la Gendarmeria que vagin encaputxats”. Però la direcció de Seguretat Pública Departamental va afirmar que la multa no té res a veure amb el fet que la dona portés el vel integral i va defensar l’agent. “Va fer la seva feina, ja que va estimar que en aquestes circumstàncies [portar el nicab] hi havia un risc per a la seguretat” i va actuar com va creure convenient. Avui.cat

dijous, 22 d’abril de 2010

Creadors de South Park reben amenaces per treure a Mahoma disfressat d'ós

(Aeronoticias)

Després del darrer capítol llançat per la sèrie animada "South Park", on van disfressar a Mahoma amb un ós, i on a més el nom que censuraven amb un xiulet, un grup extremista islàmic van amenaçar de mort als creadors de la sèrie. Matt Stone i Trey Parker són els creadors del programa i van ser advertits mitjançant un missatge a la web per part de Revolutions Muslim, en el qual manifesten "el que estan fent és estúpid i probablement acabin com Theo Van Gogh, per emetre el programa". Si recordem aquest personatge a qui s'esmenten va ser assassinat per una pel.lícula en què acusava a l'Islam. Creadors de South Park reben amenaces per treure a Mahoma disfressat d'ós La cadena CNN va assenyalar que Revolutionsmuslim.com s'han defensat, en el qual manifesten que actuen dins de la llei nord-americana i on l'únic que fan és protegir a l'Islam. Aeronoticias, considera que en certa mesura, la sèrie abuza en molts continguts, però tampoc és perquè rebin aquest tipus d'amenaces pel que les autoritats han segurament començar amb les investigacions.

Sant Jordi

Sant Jordi i Jaume I en la Batalla del Puig Veneració 
La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d'un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s'assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador.[1] El culte i la devoció a sant Jordi pren volada entre les comunitats cristianes primitives de l'orient de l'Imperi Romà, que li edifiquen esglésies i temples: en començar el segle v ja existien desenes d'esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l'epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l'església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir.[1] Al segle vi la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l'havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs.[1] No obstant a Occident sant Jordi no destacava. Difusió del culte a occident 1'any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, aqui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector del les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i, en aquella època, comptava amb santuaris al llarg del món islàmic, gaudint d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.[1] El croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'un relat cavalleresc.[1] La figura del sant s'estengué per Occident. En tornar a Anglaterra des de Palestina, el rei Ricard Cor de Lleó parlava del sant amb entusiasme, explicava que se li havia aparegut prop de Jerusalem, i per aquest motiu, ordenà la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que aquest fos destruït per Saladí. Els croats en popularitzen la devoció, expandeixen el culte al sant per tot l'Occident cristià i l'implanten a tot Europa. L'any 1246 Iacopo de Voragine va divulgar la Llegenda àuria on s'inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions. A partir del segle XIV, sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les que apareix miraculosament sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla.  

Patronatge 
Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Friburg, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc. Quant a les relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la mà dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona. Patronatge a Catalunya A Catalunya, comencen a estendre's les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla de Alcoraz que va implicar la reconquista de Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D'Aragó. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).  

Precedents pagans 
En el Museu del Louvre es conserva un baix relleu, datat d'entre els segle iv i iii, on es representat el déu Horus clavant una llança al coll d'un cocodril, imatge del déu Seth. En aquest cas Horus llueix la indumentària d'un legionari i és representat sobre un cavall, a diferencia del la Barca en que sempre es representava aquesta escena a l'Antic Egipte. Aquesta peça indica l'assimilació del mite egipci per part de la Roma oriental. L'essència del mite, el cavaller que mata el drac, és, de fet, una de les primeres epopeies que acompanyen el desenvolupament de la civilització. Tres mil anys abans de Crist els Sumeris expliquem com el drac Kur rapta la deessa Ereshkigal i com el déu Enki lluita contra ell per alliverar-la. Totes les cultures mesopotàmiques reviuran una rere altre la llegenda (hittites, babilonis, canameus, assiris,...). Així mateix a Pèrsia trobem la figura del déu Mitra, clarament identificable amb sant Jordi.  

dimecres, 21 d’abril de 2010

Infiltració islàmica al partit laborista -a l’estil comunista-

El Fòrum Islàmic d’Europa -Islamic Forum of Europe, IFE-, creient en la gihad i la xaria, i que vol fer de Gran Bretanya i Europa un estat islàmic, ha col·locat simpatitzants en càrrecs institucionals i es vanta, encertadament, de la seva capacitat d’assolir una “mobilització de masses” de votants. Segons el ministre de medi ambient Jim Fitzpatrick, en declaracions al Sunday Telegraph, l’IFE ha esdevingut de fet un partit secret dins el partit laborista i d’altres partits. “Actuen gairebé com una organització entrista, posant gent dins els partits polítics, reclutant gent seva dins aquests partits polítics, maldant d’aconseguir la selecció i tria de persones per exercir mitjançant aquestes influència política i poder, tant local com nacional”, va dir. “Són totalment antagònics quant al programa del laborisme, del nostre suport al secularisme”. En Fitzpatrick, diputat al parlament per Poplar i Canning Town, va dir que l’IFE ha infiltrat i “corromput” el seu partit a l’est de Londres al mateix estil que el grupuscle d’ultraesquerra Militant Tendency va fer-ho als 1980’s. Llistats filtrats del partit laborista palesen un augment del 110% en militància del partit en un districte en dos anys. És interessant que aquests musulmans facin servir els mateixos mètodes que el comunisme més tronat per imposar la seva merda sobre la gent. Però no és casualitat que hagin triat el partit laborista, d’esquerres, per fer-ho. En saber que és entre les esquerres on més fàcilment poden assolir els seus objectius -i els estan assolint, tal com es veu- en estar saturats de xenòfils, euròfobs, immigracionistes i islamòfils. El programa Dispatches de Channel 4 rebla la denuncia d’en Fitzpatrick exposant el control de l’IFE sobre el districte londinenc de Tower Hamlets. Mitjançant la infiltració massiva dels seus membres a la secció local laborista fins copar-la. Aconseguint accès al substanciós pressupost de què disposa. Diners què inverteix en els seus objectius més que no pas en els dels laboristes. De la infiltració de l’islam polític al districte londinenc de Tower Hamlet en són prova els violents emails tramesos des de l’ajuntament de disctricte mateix, sota control dels laboristes o dit altrament dels islàmics, on es proclama la supremacia islàmica sobre els britànics a qui es menysté obertament. Adreçats a un eurodiputat britànic que, entre altres tasques, treballa en denunciar l’islamització de la Gran Bretanya i Europa. Perquè també es pateix als Països Baixos i Noruega, per exemple, tal com es va explicar a posts previs. Tot plegat és seriòs i qui ho negui només pot ser un mentider o un talòs -o, el més probable, ambdues coses alhora-.

 Font: Taranis

Depressió pel mocador

Per Empar Moliner articulista del diari Avui

  La premsa d’ahir se’n feia ressò. La nena expulsada de classe a l’Institut Camilo José Cela de Pozuelo de Alarcón (Madrid) per portar vel “té una depressió i corre el risc de ser hospitalitzada, ha assegurat avui el seu pare”. Déu n’hi do.

El pare, que sortia amb un somriure satisfet a les fotos del diari Abc de diumenge, es veu que “ha mostrat la seva preocupació per la salut de la seva filla per la «pressió» que ha patit els últims dies, després de veure’s apartada de l’aula per portar hijab”. De la mare, per cert, no en sabem res. Potser a la dona no li interessen els assumptes relacionats amb l’educació de la seva filla o potser és que les qüestions relacionades amb els mitjans de comunicació les porta el pare en exclusiva?

  Ara bé. Amb tots els respectes. Si la menor, quan va decidir (suposem que va ser ella, lliurement, qui ho va decidir) saltar-se les normes que hi havia a l’escola, no va preveure el que passaria, és que és burra. Però, i què es pensava? Que l’aplaudirien? Que li dirien “Va... farem una excepció...”. Si t’apuntes a una escola que paguem entre tots perquè és pública i en aquesta escola la norma diu que els alumnes no poden dur el cap tapat, ja pots imaginar-te que si a mig curs te’l tapes, els professors hauran de fer alguna cosa amb tu. I si resulta que quan t’aïllen dels companys perquè no compleixes la norma com ells t’agafa una depressió, potser és que ets massa jove per convertir-te en màrtir religiós. I potser t’hauries d’esperar a ser més madura per prendre aquesta decisió. O això o apuntar-te a una escola privada on et deixin dur mocador i fins i tot burca. El pare de la noia hauria de pensar si la seva filla, que diu que ha pres aquesta decisió lliurement, és de veritat madura per dur-la a terme. Dic el pare perquè la mare, com dèiem, no se sap què pensa ni on és.


Adaptació del poema de Bertolt Brecht "Primer els deixem construir mesquites amb diners procedents de grups radicals saudites. Com jo no sóc religiosa, em vaig callar. Després els deixem treure els nostres crucifixos dels llocs públics i els permetem portar vels i burques les seves dones en aquests mateixos llocs públics. Com no volia que em diguessin intolerant, em vaig callar. Més tard els concedir el dret a votar en les municipals i anys més tard també a les generals, en les autonòmiques i en les europees. Com a mi la política no m'ha interessat massa, em carrer. Però ara els diputats islamistes són els que decideixen qui ens governa i per tant van a demanar concessions a canvi del seu suport. Sóc dona i estic preocupada. Ja és massa tard ".  

  Notícies relacionades: Mollerussa

diumenge, 18 d’abril de 2010

Una educació siberiana

LLEGIR EL PRIMER CAPÍTOL EN PDF  

Educació siberiana Nikolai Lilin Preu: 18,00 €
Pàgines: 352  
Llengua: Català  
ISBN: 978-84-9838-272-3  
Data: març 2010  

Sinopsi:
Basada en l'experiència personal de l'autor, aquesta novel relata l'extraordinària història dels urcas, una insòlita comunitat de bandits siberians que tenen el dubtós honor de ser els únics oponents a Stalin que van ser deportats des de Sibèria en lloc de cap a Sibèria, destí de milers de víctimes del règim soviètic. Rebuda amb efusiu entusiasme per Roberto Saviano, la primera edició es va esgotar en poques hores i des de llavors s'ha convertit en un dels llibres de l'any a Itàlia. Els urcas van ser expulsats pel dictador rus a la Transnístria, una llarga franja entre Moldàvia i Ucraïna, encara avui una terra de ningú-el 1990 va declarar la seva independència, però cap estat la reconeix-, assolada per la corrupció, el crim organitzat i el contraban. Una comunitat que ha aconseguit sobreviure oposant-se, utilitzant fins i tot la violència, a l'opressió del règim comunista que els definia com "criminals". I precisament allà va néixer i es va criar Nikolai Lilin, en el si d'una gran família que s'enorgulleix de no reconèixer una altra autoritat que la dels seus avis, obligant als seus membres a respectar un estricte codi de conducta que els permet definir-se a si mateixos com «criminals honestos». Amb un profund sentit de llibertat i justícia, i exaltant valors com la lleialtat, la humilitat i la generositat, els urcas no només prohibeixen les drogues, la violació i el menyspreu cap als febles, sinó que fins i tot castiguen aquests delictes amb la mort. I com a símbol tangible d'una ètica tan peculiar, els tatuatges es presenten com un llibre misteriós les pàgines custodien un llenguatge que mai ha de pronunciar. Després d'un duríssim servei militar a l'exèrcit rus, concretament a Txetxènia, Nicolai va decidir canviar de vida. El 2003, va abandonar Rússia per Itàlia, on vivia la seva mare. Fa uns anys ha obert una petita botiga de tatuatges i manté l'antiquíssima tradició del tatuatge siberià, caracteritzat per les seves costums rígides i codis complexos. Apassionant i punyent, però no exempta de sentit de l'humor, Educació siberiana és una gran epopeia personal relatada amb una veu enormement propera i captivadora. Text de contraportada La primera navalla, la primera baralla, la primera estada a la presó: són alguns dels ritus de pas descrits en aquest estremidor relat autobiogràfic, d’un dels últims supervivents dels urkes. Integrants d’una antiga comunitat confinada a Sibèria, aquests descendents de criminals, aïllats per Stalin i deportats a l’enclavament rus del Transnièdster, a Moldàvia, es regien per un estricte codi de l’honor. Tot i la mirada crítica del narrador, el relat sovint és tenyit de la nostàlgia que inspiren els mites. Una educació siberiana, saludada amb grans elogis per Roberto Saviano, autor de Gomorra, és un llibre de gran valor literari i antropològic, que interessarà als lectors tant pel ritme narratiu com per la profunditat de l’experiència humana que s’hi descriu.  

Entrevista a Nicolai Lilin En el teu llibre es reflecteix la defensa de la identitat a través del respecte de les tradicions de la comunitat. ¿Aquesta tradició ha aconseguit sobreviure al socialisme soviètic? 
En realitat, la comunitat siberiana on he crescut, provenia d'una altra molt més antiga que ja havia desenvolupat un sistema d'autocontrol i que s'oposava a qualsevol forma de poder. No solament al socialisme, també es van oposar al règim del Tsar i al seu esclavitud. En el meu llibre conte com l'oposició al comunisme ha canviat la comunitat, les seves tradicions, les seves regles socials i com l'ha portat a la seva desaparició. Jo he crescut en Transnístria, on la població ha estat obligada a viure sota el règim. A finals dels vuitanta ja sabia que la comunitat estava desapareixent. Quan he començat a escriure m'he adonat que la tradició els ha ajudat a sobreviure, però no ha aconseguit salvar
Segueix llegint l'entrevista a cafebabel

 

El martiri d'un cristià anomenat Mansur Mohammed (vídeo)

Mansur Mohammad, cooperant somali de 25 anys convertit al cristianisme el 2005, va ser decapitat el 23 de setembre de 2008. Els seus assassins musulmans, mitjançant un mòbil, van captar i difondre àmpliament l'acte criminal com avís per a altres possibles conversos a la Fe de Crist. No obstant això, els que ens vam fer ressò de la notícia no vam poder mai imaginar en aquell moment fins a quin punt va ser espantós i cruel el martiri de Mansur. Ara, ja tenim constància de la seva terrible agonia i igualment podem afirmar que no és possible el diàleg amb la barbàrie o el apaivagament amb el Mal.
VEURE VÍDEO

dissabte, 17 d’abril de 2010

Monarquia? República?

Jordi Cabré

Ho debatíem fa poc amb un amic republicà: que jo recordi, l’única bandera republicana que existeix en aquest país és una bandera espanyola. Tricolor, però espanyola. Antifranquista, però espanyola. Popular, però espanyola. Roja –i gualda, i violada-, però espanyola. No existeix rastre de republicanisme a la bandera de Catalunya, en cap de les seves versions. Ni tan sols en cap estelada, de cap color. No hi ha símbols republicans autòctons. Per això només s’explica que encara existeixi un partit com ERC, i que es proclami independentista, si és des d’un cert homenatge a la història o bé des d’una certa nostàlgia. A no ser que. I jo ja m’entenc. El debat sobre el sistema d’Estat sempre m’ha semblat un debat d’allò més llunyà. Ja sé que això de formar part d’una corona vincula més del que sembla, i que la Constitució resideix en bona part en la figura del Rei, per parlamentària que sigui aquesta monarquia. Però quan veig els esforços de Joan Tardà per eliminar partides pressupostàries destinades a la família reial, no puc evitar sentir-me molt lluny d’aquesta preocupació i fins i tot sentir-me envaït d’una certa vergonya aliena –quan penso que amb aquestes greus paradoxes viu el nostre independentisme parlamentari actual-.

La Corona cohesiona? Jo diria que infinitament menys que la lliga de futbol o la loteria de Nadal. És una institució obsoleta? Sí. Però això no vol dir que ens sigui aliena, tenint en compte la tradició monàrquica que tenim a Catalunya. Que només se’ns pot imaginar sota règims democràtics i republicans? Home, depèn de com t’ho miris, però d’acord: el que passa és que aquest no és un debat que ens preocupi en clau catalana. Monarquia? República? Com no sigui el debat sobre els valors de liberté, égalité i fraternité, francament no veig el republicanisme autòcton per enlloc. I, en tot cas, implicaria deixar Joan Carles –i família- en pau. Per molt que la nostra tradició històrica hagi parlat sovint de tallar colls i de perseguir virreis. No és avui aquesta la nostra lluita.
La causa catalana s’ha associat sempre a la llibertat, a la modernitat, a la democràcia. Això topa de front amb institucions monàrquiques, estem d’acord: però també topa amb dictadures i amb comunismes i amb altres ismes totalitaris o nefastos que s’amagaven massa sovint rere la lluita antifranquista. El republicanisme no és garantia de democràcia quan es barreja amb socialisme, utòpic o no utòpic. El republicanisme és una fórmula jurídica per la qual avui no ens hauríem d’ocupar de lluitar. La nostra causa és i serà sempre una altra. I té més a veure amb la llibertat que amb banderes tricolors.

Trobat gràcies a Nobilitas et Libertas
Font de l'article Catalunya Oberta

divendres, 16 d’abril de 2010

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC

Garzón el deixa en llibertat amb càrrecs tres dies més tard

El secretari de l'executiva del PSC de Ciutat Vella, Abdul Razzaq Sadiq, va ser detingut per la Guàrdia Civil el passat 20 de gener al costat de cinc compatriotes pakistanesos a la província de Barcelona, acusat de finançar Al-Qaeda , segons informa El Mundo. Tres dies després va ser posat en llibertat amb càrrecs pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, qui va assegurar llavors no tenir proves que els arrestats estiguessin finançant la yihad, però sí que desviaven diners al seu país de forma il·legal a través d'una empresa de telecomunicacions.

El diari recorda que "el PSC, partit que forma govern a Barcelona i a Catalunya, no va informar de l'arrest d'aquest ciutadà del que curiosament van aparèixer els cognoms canviats d'ordre en els mitjans de comunicació que es van fer ressò, per una altra part, de les dades filtrades des del Ministeri de l'Interior i de la Guàrdia Civil".

Llegeix més: El Mundo

dimecres, 14 d’abril de 2010

Invasió groga.

D’ençà fa uns anys venim veient com als nostres carrers la societat xinesa crea negocis,que des de el punt de vista dels comerciants d’aquí la seva presencia es devastadora,no crec que muntar un negoci que es basi en una cultura diferent a la que hi ha aquí sigui dolent,el problema surt quan aquets abunden,sense anar molt lluny al barri de l’eixample de Barcelona es conten uns 400 negocis xinesos,aquesta gent procedent de la part mes oriental d'Àsia tenen un xip bastant més diferent a la resta d’immigració que ve al nostre país,la majoria d'ells de forma irregular,no venen a treballar per empreses nacionals,sinó a muntar el seu propi negoci,i en un complexa xarxa familiar, formen empreses que a poc a poc,barri a barri es van menjant les botigues i negocis de tota la vida,i com si de un dominó es tractés van prenent els negocis locals i tradicional amb els seus preus i horari al públic,primer varen començar amb els restaurants,seguidament de les botigues de roba, les de tot a 100 pts ,perruqueries, bars tradicionals... Els diversos escàndols que cada dos per tres surten per els medis de comunicació demostren varies coses:

 - La baixa qualitat dels seus productes
 - L'ineficient control que passen dits productes en entrar a Europa
 - La xarxa mafiosa amb tràfic de persones, material pirata, prostitució, esclavatge, etc.


referent als productes làctics prohibits aquest any: El Periodico ''Per la seva part,la Organització Mundial de la Salut(OMS) demana ahir a les autoritats sanitàries de tots els països del mon que examinessin la qualitat dels productes làctics procedents de la Xina,però advertí de que abans de perdre una decisió de retirar o prohibir la comercialització es millor avaluar el perill.La contaminació de la llet i derivats amb melamina ha causat problemes renals prop de 53000 nins a tota Xina,dels quals quatre han mort'' referent el dimetilfutmato trobat a l'interior de botes i sabates: meconsumes ''Ara es la industria del calçat la que esta en el centre de la polèmica de els productes xinesos contaminats.A França s'ha trobat dimetilfumarato en sabates importades de Xina,una substancia antimicòtica prohibida que provoca greus reaccions al•lèrgiques i cremades a la pell(...) ''Es una substancia que no esta autoritzada per la Unió Europea com antimicòtic'',assenyala la Direcció General de la Salut (DGS),presisant que molts consumidors presentaren forts quadres al•lèrgics a principi d'Octubre'' A més de no venir a treballar per les empreses nacionals tampoc donen treball a la gent local,com ja es habitual de altres negocis de diferent nacionalitat que volen vendre la imatge d’integrats i màrtirs de una societat encara racista,quan no son més que ''gettos i gettaires rentables'' a costa de la gent d’aquí i gent que vol conèixer el producte català com poden ser els turistes,exemples com poden ser la baguetina catalana.

Franquícies del dia com la del raval,casi totes les botigues,bars,restaurants que podem trobar arran de la sagrada família,la rambla,això en una ciutat gran es podria absorbir si la quantitat d’aquets establiments fos moltíssim menor a la dels autòctons, ja que tindria un poder d’absorció,com el té actualment saturat la societat autòctona amb la immigració,que no és més que el resultat i el resum d'aquest problema, no obstant però si seguim buscant l’arrel del problema podem trobar-nos en que la petició de mà d’obra barata, els presos abusius per llogar locals, la baixa qualitat de la feina amb relació al sou, la tendència que tenen els autòctons en buscar el producte de menor preu així com menor qualitat, en lloc de buscar productes de la terra, és sens dubte aquest caràcter el que contribueix a aquestes onades immigratòries i l’ineficient control de les fronteres.

Tres magrebins apallissen fins a la mort a un veí de Tudela

La Policia Foral de Navarra busca tres homes d'origen magribí implicats en la mort del jove Tudela Javier Martínez Llort, de 32 anys, que va aparèixer diumenge amb forts cops al cap i també a la cara. El que ja tenen clar els investigadors és que els agressors van utilitzar un llistó de fusta d'un dels bancs del passeig per colpejar repetides vegades i violentament el jove. De fet, al banc al costat del que va aparèixer Martínez li faltava més d'un metre de la fusta inferior, que va aparèixer partida en diversos trossos al costat del jove quan va ser trobat inconscient i sagnant per un vianant. El mòbil de l'atac podria no ser el robatori, ja que quan van trobar Javier Martínez Llort portava la cartera i el rellotge, i només li faltava el mòbil. Diversos usuaris de pàgines web i Facebook apunten que podria tractar-se d'un atac racista anti europeu per part dels marroquins ja que aquest grau de violència no és normal en un simple robatori i ja existien antecedents d'agressions i baralles. Després que ha passat, Javier Martínez Llort va quedar estès a terra durant un temps sense determinar. L'última vegada que el van veure els seus amics va ser quan es va anar a casa des d'un bar cap a les 6.30 hores. Va ser gairebé una hora després quan un veí que caminava pel lloc el va veure estès a terra. El jove havia sortit amb els seus amics després de veure els duels de bàsquet i futbol Reial Madrid-Barcelona. Després d'avisar a emergències i personar al lloc una ambulància i la policia, va ser traslladat a l'Hospital Reina Sofia, però es va decidir derivar en helicòpter a l'hospital de Navarra de Pamplona. Allà va ser intervingut quirúrgicament, però va entrar en mort cerebral i va morir a les 23 hores del diumenge. Segons va confirmar la consellera de Salut, María Kutz, la causa va ser un traumatisme cranioencefàlic greu. El cop més important el portava a la part posterior del cap, a l'altura del clatell.

Queixes a Salt pel reportatge de “30 minuts” sobre la convivència

El reportatge de 30 minuts emès diumenge per TV3, Salt: Assaig de convivència, no ha estat ben rebut per grant part d’aquesta població del Gironès. El govern municipal s’ha mostrat força disgustat pel que consideren que va ser un treball que reflectia una imatge poc representativa de Salt. La indignació també és important entre els ciutadans autòctons, que opinen que no se’ls va donar prou veu i es van obviar molts dels problemes de convivència i seguretat que pateixen. En una enquesta al portal TotSalt.cat, el 92,3% dels votants han escollit l’opció Em vaig indignar molt! No va ser prou representatiu, i només el 6,2% opina que “la van clavar”. SOM NOTÍCIA

Polònia contra l’islamització


De Catalunya a Polònia, passant per Suïssa com palesen els cartells que arboren els manifestants, els europeus es mobilitzen per denunciar la presència de l’islam polític a la nostra terra. Com prova el finançament que hi arriba directament des d’Aràbia Saudita, entre d’altres països islamitzats, pel bastiment de mesquites amb funcions que van molt més enllà del simple culte -ara també entre els polonesos-. Succeeix això a desgrat dels immigracionistes, en concret a desgrat dels islamòfils, en adonar-se de com la criminalització amb que s’abraonen contra la lliure dissidència arreu d’Europa cada vegada entabana i esporugueix menys gent. Els europeus no s’esmorteeixen sinó que, pel contrari, es desvetllen. 


 MANIFESTACIÓ CONVOCADA PER SPV

diumenge, 11 d’abril de 2010

Presència de salafistes i Wahab a l'estat

Tres ministres del Govern han sortit a tranquil, amb una enquesta pagada pels contribuents, a la població espanyola respecte a la immigració musulmana. Els ministres han estat Alfredo Pérez Rubalcaba, Francisco Caamaño i Celestino Corbacho. Malgrat la parafernàlia i del edulcorat, les dades són realment intranquil · litzadora. Segons el Govern, la població immigrant musulmana arriba a la xifra de 767.000. Sembla baixa. Només a Catalunya, segons l'Institut Nacional d'Estadística, hi ha més de 400.000. Només el 4% seria islamista radical. Els percentatges ho aguanten tot. El 4% representa ni més ni menys de 27.000 persones que defensarien tesi salafistes i Wahab, que passen per l'assassinat del infidel i de la resta dels musulmans, per cert, tinguts per apòstates, en aquests temps en què els musulmans estan sense califa. Algú ha de donar explicacions de per què s'ha permès la presència d'aquesta gent entre nosaltres i per què se'ls finança amb els nostres impostos. És tremendament irresponsable el que ha fet la nostra casta parasitària, Partit Socialista i Partit Popular, generant un problema que ja va tenir conseqüències catastròfiques l'11 de març de 2004, en un atemptat perpetrat per immigrants acollits entre nosaltres. I els atemptats que s'han evitat, com el que tenien previst al Metro de Barcelona o al Corte Anglès de Princesa. Hi ha altres dades terribles: el 51% dels enquestats es declara molt practicant. Cal saber-i ho he divulgat en un esforç pedagògic en el meu llibre Islam, visió crítica (Editorial Rambla) - el que significa practicar l'islamisme, el que s'ensenya a les mesquites, el que diu L'Alcorà, en el qual es fa una contínua apologia de l'odi, la violència i el genocidi. Només algunes cites: "Mateu-los allà on els trobeu" (Azor II, aliya 187). "Mateu-los fins que la idolatria no existeixi i estigui en el seu lloc la religió d'Al là". (Azor II, aliya 189). "Les pitjors bèsties, davant Al là, són els infidels". (Azor VIII, aliya 57). "Maleïts on sigui que es trobin, seran agafats i assassinats sense pietat, segons el costum d'Al là amb aquells que els van precedir". (Azor XXXIII, aliya 61). Es tracta, doncs, de la pràctica d'una ideologia excloent. El greu és que, tant el Partit Socialista com el Partit Popular, en els seus ajuntaments, com Alberto Ruiz-Gallardón lliurant les Escoles Aguirre, la islamització es desenvolupa depredant als contribuents, contra els que, curiosament, es predica a les mesquites. Estupidesa absoluta amb la qual cal acabar. Altressí: cal una regeneració de la nostra democràcia escombraries. Enric de Diego La Gaceta Política Aliança de civilitzacions

dijous, 8 d’abril de 2010

Un exdirector de TV3 denuncia que un “soviet d’extremíssima esquerra” controla la cadena

Alfons Quintà, exdirector de TV3 en els inicis de la cadena, ha denunciat en dos articles al Diari de Girona la presència d’un soviet d’”extremíssima esquerra” que controla la cadena, sobretot la informació, i contra el qual cap govern s’ha pogut oposar mai.

Quintà assenyala que el Sindicat de Periodistes i el Comitè Professional són els autèntics controladors de tot allò que surt a TV3. “És la mare dels ous i el pare del que surt a la pantalla”, assenyala. Quintà compara la poca capacitat que poden tenir els governs catalans per canviar-ho , siguin del color que siguin, amb la poca capacitat de poder real que tenia el president Companys l’any 1936. L’exdirector de TV3 assegura que un intent de canviar això provocaria “una reacció duríssima” que segur que comportaria “vagues”, i també assegura que Mònica Terribas s’hi troba a gust.

Entre les persones que formen o han format part d’aquest soviet Quintà cita Pilar Antillach, Carles Francino, Rosa Marqueta i Manuel Raya. Per Quintà, el soviet és un “poder corporatiu cimentat per un magma ideològic d’extremíssima esquerra”, i qualifica les seves pràctiques de “totalitarisme comunista” que actua “amb manca d’escrúpols” i cercant “un domini social per part d’una minoria”. “Els germans Castro, Chávez, Hamas i l’antiglobalització continuaran sent ls estrelles invitades” del soviet, conclou Quintà. Podeu llegir els dos articles aquí: Anàlisi del soviet que mana a TV3

 Ningú pot canviar TV3 SOM NOTÍCIA

dimecres, 7 d’abril de 2010

17.000 immigrants empadronats en un sol pis de Barcelona


El portaveu de CiU en el Congrés dels Diputats espanyol, Josep Antoni Duran i Lleida, ha denunciat avui en una intervenció parlamentària que en algun moment hi ha hagut fins a 17.000 immigrants empadronats en un sol pis a l’avinguda Meridiana de Barcelona. El líder d’Unió ha destapat aquest escandalòs cas arran de la presentació d’una proposició no de llei en què es demana que es creï un fons important a favor dels ajuntaments per fer possible la seva integració, i que es doti als ajuntaments instruments jurídics per poder controlar la capacitat de registre dels habitatges per part dels ciutadans immigrants. 



FONT: SOM NOTÍCIA

Turquia no és Europa! (vídeos, en francès)



FONT: Projet Apache
Grup del Facebook: Turquia no és Europa!

dilluns, 5 d’abril de 2010

El vídeo del Viva España d'en Montilla

Rapitu: moltas grassias, visc a Catalunya, viva España!

"No hi ha comunistes dolents" ?

Per Emilio Campmany

Tenen gràcia aquests progres liles d'El País. Aquest diumenge signatura Pilar Bonet una crònica titulada La ferida oberta de Katyn. La notícia és que la televisió russa ha emès la pel lícula de Wajda sobre la massacre. Al bosc de Katyn, els comunistes russos van assassinar a 22.000 polonesos. No van ser les úniques víctimes, però el descobriment de les fosses comunes pels nazis durant la seva ofensiva contra l'URSS va convertir el bosc en el símbol de la repressió comunista a Polònia. On és la gràcia? Doncs clar, si és que en un assumpte així pot haver, en què la notícia no conté ni una sola vegada les paraules "esquerra", "comunisme", "comunista" o "marxista". Ni tan sols apareix el vocable "leninisme".

Per El País, la responsabilitat de la matança recau exclusivament en Stalin i en el seu règim, a qui diu naturalment "estalinisme". En aquest diari es fan un fart de titllar de feixista a tot quisque que no sigui de la seva corda o que no els ball l'aigua, però ai amic! si es tracta de matances, de genocidis, de terrorisme d'Estat o de qualsevol altre crim dels que, segons ells, només pot cometre la dreta, es neguen a acceptar que l'hagi perpetrat un comunista o un règim d'esquerres. Però dóna la casualitat que Stalin era un comunista, que dirigia un règim també comunista en què es van assassinar milions de persones. Qui ni a Cebrián ni Bonet els agradi reconèixer-no impedeix que sigui precisament així. Doncs bé, en l'article es fa servir fins a tres vegades l'adjectiu "estalinista" i dos més el substantiu "estalinisme" com si fossin coses que no tenen res a veure amb el comunisme, amb el marxisme i amb l'esquerra. Fins i tot per dir que els comunistes van rebutjar tenir res a veure amb l'assumpte fins molt després de la mort de Stalin, es llegeix que va ser la URSS la que va negar la seva responsabilitat. I què va ser l'URSS sinó un règim comunista?

Obliden a ca 'Cebrián que, abans d'arribar Stalin, Lenin va assassinar a milers de russos pel crim de no sotmetre dòcilment al nou règim bolxevic. Obliden igualment que Hongria i Txecoslovàquia van ser envaïdes per l'URSS després de mort Stalin. I el mateix es pot dir de l'aixecament del mur de Berlín. És probable que Stalin fos més sanguinari que Lenin, Khruixtxov o Brèjnev, però tots ells van encapçalar com dictadors un règim comunista i, precisament perquè ho va ser, es van cometre en ell les atrocitats que es van cometre. Entre altres, la de Katyn. Cebrián i la seva gent tracten de ser "Comunisti aggiornati", que diria Andrea Camilleri, renegant de Stalin per no haver estat un bon comunista, com si el georgià fos una espècie d'avortament del marxisme-leninisme.

Encara sort que està Ángel Viñas per explicar-li que no hi ha comunista que sigui del tot dolent i que fins al mateix Stalin va tenir els seus motius per fer el que va fer i que algunes coses bones va tenir. Per exemple, sense anar més lluny, venir a Espanya desinteressadament amb les seves armes i assessors a protegir del feixisme a la fràgil democràcia que el 1936 era la Segona República Espanyola. El mateix que després va fer amb més èxit a Lituània, Estònia, Letònia i Polònia per aquestes mateixes dates. Haurà de venir Viñas a ensenyar-li a Cebrián i Bonet a lamentar que Espanya no acabés com ells, sota el comunisme, que això és el que va ser l'estalinisme.

Font

diumenge, 4 d’abril de 2010

:: Invasió de 70 porcs Lionesos al restaurant Ràpida Halal::

Una manada de 70 porcs insatisfets envaït Ràpida Halal Villeurbanne aquest matí de diumenge. Tenien la intenció de protestar contra la decisió de retirar l'hamburguesa de cansalada i els contres de la nova oferta que la marca Quick proposa ara que el "halal" als seus clients. De fet, és inacceptable que una cadena de "restaurants" que pertany en gran part a la Caixa de Dipòsits i consignació, és a dir, l'Estat francès, participa en l'exclusió i la segregació dels francesos a seu propi país. Un estat que contribueix al desenvolupament en el nostre territori de massacre ritual musulmà que, recordem, prohibit per atordir els animals quan aquests estan pegant causant un sofriment inacceptable i innecessari en els animals. Sobretot perquè, per a això, Quick impostos sobre la Nòmina islàmica Halal certificació dels productes que, se sap que ella va utilitzar per finançar el proselitisme islàmic. I tot això quan ja no és un porc en un creixent nombre de menjadors escolars i es va prohibir la Solidaritat de l'Associació Francesa de distribució de sopa de carn de porc als necessitats ... El ramat es va retirar de l'escola en la cançó i no dubtarà a expressar el seu descontentament de porc volta ràpida si no renuncia a la islamització del nostre país urgentment. 



Rebeyne! vs Quick Halal
Cargado por TVRebeyne. - Mira las noticias más recientes en video.

FONT: REBEYNE! (Français) Traducció realitzada amb Google

Musulmans reclamen l'ús compartit de la Basílica-Mesquita-Catedral de Còrdova. (vídeo)

L'estupidesa de la correcció política europea ens porta a situacions insostenibles, com és el apaivagament dels nostres dirigents davant les contínues provocacions dels musulmans que aquests ja consideren que Europa els pertany que poden fer i desfer al seu antull com si fos casa , es permeten el luxe d'actuar al marge de les nostres lleis, d'ignorar la nostra identitat, de denigrar les nostres esglésies i ofendre la nostra Fe Tot això ve a col.lació pel comportament i falta de respecte d'un grup de turistes austríacs de religió islàmica a l'interior de la Catedral de Còrdova. Per poder obtenir un judici de valor i jutjar els episodis que estan provocant des de fa un temps els musulmans pel que fa a la Catedral es refereix, amb la "innocent" intenció que el bisbat de Còrdova accepti l'ús compartit apostant pel diàleg interreligiós a l'interior del temple, m'he pres la molèstia de fer un resum sobre la història d'aquesta magnífica Catedral. L'anomenada mesquita-catedral de Còrdova per als musulmans és un patrimoni que segons la seva versió els pertany, però La Catedral de Còrdova és lluny de ser patrimoni musulmà, però vegem el que diu la història. PER SEGUIR LLEGINT LA NOTÍCIA SEGUIU L'ENLLAÇ (CASTELLÀ).

dissabte, 3 d’abril de 2010

EXPERIÈNCIES I LLIÇONS APRESES PER LLUÍS MORERA PASQUAL, MILITANT DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

Lluís Morera i Pasqual Sóc separatista de resultes de la meva formació escolta, de l’ambient de barri i escolar. Sóc fill de l’escoltisme laic i del confessional. L’escoltisme català em va fer secessionista, en un procés de cristal.lització harmoniós i lògic. Vaig tenir la sort de tenir uns caps de secció i d’agrupament, que ja voldrien tenir molts polítics la seva consciència nacional catalana de pedra picada.

Quan vaig entrar en el FNC al 1963, era l’únic partit nacionalista que hi havia, l’únic que vindicava la independència política de Catalunya, bé que no pas la seva integritat territorial (centre més perifèria). De partits autonomistes n’hi havia a balquena, però de separatistes només el FNC. Quan el FNC es va fundar al 1939, no es va demanar el concurs, ni el suport moral, polític, ultra material, dels exiliats separatistes a Amèrica i a Europa.
Incomprensiblement no es va comptar amb l’inestimable suport de l’exili nacional català.

No em refereixo a l’exili ideològic, inhibit de la redempció pàtria: catalans adscrits a l’anarquisme, a l’antifranquisme en abstracte, al marxisme, al republicanisme... tots en clau espanyola. El FNC hagués donat més de si, si hagués estat mínimament ben dirigit, si hagués tingut un cap honrat, lleial, tenaç, astut i capaç. Cornudella i Barberà no va sortir del FNC per fundar un nou partit independentista, no, sinó que es va passar a l’enemic espanyol, al partit més important de l’imperialisme espanyol d’esquerra, al PSOE-PSC. Quan els nous militants que entraven al FNC coneixien Cornudella, acabaven decebuts. En comptes d’imbuir-los fe, duresa, disciplina i tenacitat; els infonia dubtes, basarda, antifranquisme vaporós en comptes de secessionisme pur i dur. D’un front ampli separatista en va voler fer un partit antifranquista, socialista autogestionari. De mica en mica, any rere any, Cornudella anava llimant el nacionalisme català del FNC per escorar-lo cap a un antifranquisme ambigu, cap al socialisme espanyol del PSOE-PSC.

Cornudella va rendir Estat Català i el va posar als peus del seu enemic mortal, l’anarquisme. Anys després va fer la mateixa operació amb els socialdemòcrates. Va rendir el FNC als peus de l’espanyolisme esquerrà del PSOE-PSC, durant la Transició. Després de passar pels grups de franctiradors de Jordi Pujol, al 1963 vaig voler entrar al partit degà i més emblemàtic del separatisme històric, regular, nacional i interclassista, a Estat Català. Però aleshores no existia, em va dir Joan Vallvé, d’Unió Democràtica; ens vam trobar al bell mig de la plaça de Catalunya. A través de l’escoltisme vaig connectar amb UDC i no em va fer gens el pes. No sols perquè no és un partit independentista, sinó perquè és un partit de cotó fluix, melindrós, sense sang a les venes.

Unió Democràtica ja troba bé que Catalunya sigui propietat il.legal d’Espanya, només en vol atenuar els efectes, amb la màxima autonomia dita confederació. UDC, com tot autonomisme, només vol amorosir els efectes de l’hegemonisme hispà sobre Catalunya. Al 1998 UDC continua pensant igual, a més de ser un paràsit que creix a expenses de Convergència. UDC era i és un mer partit autonomista que aspira a la màxima autonomia amb el nom ampul.lós i equívoc d’una confederació peninsular. Joan Vallvé em va dir que si jo era separarista més valia que milités a l’únic partit secessionista que hi havia al 1963, al FNC. A tal efecte em va donar l’adreça de Carles i Rafael Castellanos, en una farmàcia al meu barri de Sant Andreu. Allà hi vaig conèixer també l’Enric Àngela; en Gómez; la Teresa Alabèrnia que ja era més marxista que independentista (em va passar el Llibre Roig de Mao Zedong); en Josep Ferrer, més materialista dialèctic que Marx; en Carles-Jordi Guardiola; la Núria Codina; en Jordi Miravet i Sanz; en Passoles, la Josefina López; els Lecha, etc.

A Barcelona hi vaig conèixer, a les files del FNC, l’Agustí Barrera i Puigví, el militant per antonomàsia; en Robert Surroca, l’arxiver per antonomàsia; en Jordi Vila i Fortuny, l’impressor que em volia expulsar del FNC “per indisciplina” i per ser massa activista; en Joan Agut, el llibreter; Ferran Marull, el fotògraf; en Joan Rabascall, l’etern estudiant de la FNEC; en Carbonell de la casa Búfalo, l’home de les ponències de 1965; L’iridi Casanovas i Roigé, el militant abnegat, humil, disciplinat i lleial; la germana d’en Pau Garsaball, l’actor famós i patriota remarcable; l’Antoni Ribera i Jordà, el versat en ovnis; en Culleré i en Pere Terrado de Lleida, etc. Cornudella i Barberà va junyir el FNC a plataformes unitàries antifranquistes controlades pel partit comunista espanyol.  

Jo no entenia perquè la pedra angular de la nostra lluita havia de ser l’antifranquisme i no la independència de Catalunya. L’antifranquisme en abstracte ha estat la tapadora de l’imperialisme espanyol d’esquerra a Catalunya. A Catalunya, les plataformes de conjunt unitàries, s’havien haver fet a l’entorn del separatisme, no d’un antifranquisme que amb prou feines amagava l’odi anticatalà professat per l’esquerra espanyola.

En la fase primerenca del FNC, la seva elit provenia de Nosaltres Sols!; d’allà en venien els militants més foguejats, més abnegats i disciplinats. FNC va ser la primera formació política que va fer servir l’esprai per pintar parets. Els Aliats van apostar per l’antifranquisme, alhora que reprovaven el sobiranisme català i basc. Total, el FNC no va saber treure dels Aliats tot el profit que podia haver tret: infraestructura, diners, instruments, suport diplomàtic, impremtes, logística, complicitats interiors i exteriors, etc. Sant Andreu era el barri de Barcelona on hi havia més implantació del FNC, seguint la tradició d’Estat Català.  

La dècada de 1960 va ser fatal per al nacionalisme català. Les universitats catalanes eren veritables catedrals del marxisme espanyol. La majoria de joves que hi passaven, en sortien contaminats de per vida. Aquella generació mai més no ha pogut superar el mal irreparable que el marxisme li va causar. El resultat va ser que els joves del FNC es van escindir per formar el PSAN. Van voler fer una simbiosi entre marxisme i independentisme. El resultat es que va predominar el marxisme de molt; el separatisme va passar a ser una mera comparsa del materialisme dialèctic. Si la sobirania de Catalunya no tenia el caràcter marxista, el PSAN se’n inhibia. L’únic de positiu que va tenir el PSAN va ser la dimensió nacional, ètnica, de la seva política: de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca; tota la nació catalana. Mentre que al FNC no hi havia manera de fer-li entendre la globalitat nacional catalana, perquè era manat per una generació que havia fet la guerra 1936-1939. El separatisme català d’abans de 1936 se cenyia només a les quatre províncies del centre de Catalunya i prou, la perifèria en quedava exclosa.  

El gran pecat del PSAN va ser subordinar el separatisme català a la més criminal de les ideologies mundialistes, al marxisme. Va ser un procés humiliant, narcotitzant i liquidador del secessionisme històric. Fins i tot el PSAN va gosar canviar la simbologia: el triangle blau el va canviar pel groc i l’estel blanc el va tenyir de vermell. El PSAN va voler fer creu i ratlla de tot el passat insurreccional català, perquè era burgés, deia. Només el marxisme era la veritat revelada per Marx. L’esquerra té narcotitzat, segrestat i acoquinat el separatisme català, de 1930 ençà. Les dretes no, perquè mai s’han proposat de dominar-lo per dintre. El FNC se’n va adonar massa tard que el marxisme és el detritus ideològic del segle XX, talment com l’anarquisme i el feixisme.

En el FNC hi vaig trobar militants d’una qualitat excepcional: Manuel Viusà i Camps, Jaume Martinez i Vendrell, Agustí Barrera i Puigví, Antoni Malaret i Amigó i Jaume Cornudella i Olivé (sense cap parentiu amb Cornudella i Barberà). Militar en el FNC em feia l’efecte d’estar a la cresta de l’onada, en el rovell de l’ou nacional. Era molt gratificant tenir aquesta impressió, et donava ales, fe, iniciativa, tenacitat, duresa i orgull. A despit de la deplorable direcció de Cornudella i Barberà. El FNC va pecar d’innocència política, va creure massa en els Aliats, va confiar massa en la democratització de l’estat espanyol, oblidant que espanya és una nació aliens i enemics mortals de Catalunya. Catalunya i espanya són dues nacions diferents, distintes; cadascuna té dret a viure en independència política i en la respectiva integritat territorial. Això tan bàsic ho vaig aprendre al FNC. Vaig caure tres cops en mans de la policia, tres cops a la garjola. El primer cop vaig estar deu dies a la model, el segon quinze i el tercer tres mesos. Tots per la causa separatista però no relacionada amb el FNC. La meva militància secessionista era bàsicament a les files del FNC, però també en grups relacionats amb l’escoltisme.  

El separatisme català del FNC s’havia d’haver desmarcat de l’antifranquisme en abstracte, perquè a Catalunya era la coartada de l’imperialisme espanyol d’esquerra. El FNC no era antifranquista directament, per definició; el seu secessionisme bel.ligerant el duia a ser antifranquista de retruc; no com a causa, sí com a efecte. Catalunya vol fugir rabent de qualsevol modalitat d’estat espanyol, sigui monàrquic o republicà, sigui centralista o confederal, sigui autocràtic o democràtic. Els catalans no som espanyols, no ho volem ser, ni ens convé de ser-ho. Cornudella i Barberà va fer un informe en què donava les gràcies als immigrants espanyols per haver triat Catalunya com a terra per envair. Les veus dissidents sobre el problema, les que indicaven el perill obvi d’espanyolització de Catalunya, foren poques i silenciades en el si del FNC. 
Era propi de benpensants, progrés i esquerrans deixar que espanya exportés a Catalunya els seus excedents de població. Els partits catalans no volien veure’n la intenció genocida de Franco. De tota la història de Catalunya, després de la pèrdua de la independència el 1479, aquesta invasió demogràfica de més de tres milions d’espanyols, va ser el cop més demolidor que espanya ha etzibat a Catalunya. Ha anat per pèls que no desapareix la llengua catalana. Tot amb tot, el català ha deixat de ser la llengua preponderant de Catalunya. Només per aquest fet, els patriotes catalans ens hem d’oposar a la immigració que espanya ens envia, vingui d’on vingui, sigui d’on sigui, acaben per espanyolitzar Catalunya, de connivència amb espanya.

 

dijous, 1 d’abril de 2010

IMBÈCIL

SI NO ET PROSTITUEIXES, ETS AUTÒCTON, HETEROSEXUAL, NO CREUS EN L'ISLAM I ETS UN HOME, FELICITATS... ETS UN IMBÈCIL!!
 Cartell que podeu trobar per Astúries. Al final haurém de demanar perdó.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters