dilluns, 24 de novembre de 2008

75 aniversari del genocidi soviètic contra el poble ucraïnès

Ucraïna ha commemorat aquesta setmana el 75 aniversari de l'Holodomor -terme ucraïnès que significa plaga de fam o també causar la mort amb la gana- en que van morir entre 5 i 10 milions de persones durant els anys 1932 i 1933. La causa d'aquesta gran mortaldat va ser la política de col.lectivitzacions forçades del règim comunista dirigit per Josif Stalin i que va destruir la forma de vida agrícola tradicional. El president ucraïnès, Víktor Iúsxenko, va declarar davant el fòrum internacional dedicat a l'Holodomor que el crim de la fam del 32-33 va provocar una de les pitjors catàstrofes humanitàries del món i reflecteix la naturalesa perversa de l'imperi comunista soviètic. Iúsxenko va destacar el fet que la fam va ser dirigida, creada i organitzada per les autoritats comunistes amb l'objectiu d'exterminar el poble ucraïnès i per això es pot parlar plenament de genocidi. El 2006 el Parlament d'Ucraïna va aprovar una llei que qualificava el crim de la fam del període stalinista de genocidi contra el poble ucraïnès.

divendres, 14 de novembre de 2008

Més sectarisme per part dels comunsites de sempre, un altre cop als copmanys d'UNC.

Les Joventuts d'UNC van ser presents a Perpinyà, segudiament deixem textualment uns fets que sempre es repeteixen. Volem destacar i condemnar: 

- El menyspreu que va tindre la CAL a l’hora de fer el cartell posant només l’estelada de l’estrella roja, discriminant així la majoria d’independentistes que vam assistir a la manifestació. - La pèssima organització de la CAL que dirigida pel sectarisme, ens va intentar marginar fent un cordó sanitari que dividia el bloc format per les organitzacions esmentades anteriorment. - L'actuació estalinista que van tenir durant els parlaments retirant l’estelada blava per penjar la vermella i negar-se a posar-la al costat tot i ser demanat per director del castell, el senyor Deloncle. - Els insults i xiulets dirigits a Daniela Grau i Humbert. - El llançament d’objectes un cop finalitzats els parlaments, dirigits cap a la zona d’UNC i que malauradament van caure a gent que no tenien res a veure amb la nostra organització.

Per a més informació, Joventuts Nosaltres Sols!.

Escrit de Daniel Cardona.


Oh! any nou que arribes, freturem en tu la deu inesgotable d’amor a la Pàtria! Què hi fa que ja tinguem un any més si la nostra exaltació patriòtica ens fa esdevenir sempre joves? No som enlloc encara; però ja hem lliurat batalles. Hem lliurat les pitjors batalles en què pot participar un patriota. És cent voltes preferible la lluita franca, front a front de l’enemic, que el treball obscur i imprecís dels començaments. Hem vist l’amic desertar dels rengles. Hem vist el traïdor vendre’s impunement la Pàtria i lliurar-la a l’enemic. Hem vist l’aplanament, la fe que es perdia, el desengany que s’encampava. Però una il·lusió, una dolça i esperançadora il·lusió de la bandera. En realitat, la millor bandera distintiva d’un poble és la llengua. Però, confessem que l’amor mateix a la nostra llengua no hauria fet el miracle. En les hores difícils, depriments, la muntanya sota el cel blau, ens encomanava a l’ànima la pura il·lusió de la bandera; i quan vivíem les hores enutjoses de la farsa política, i allunyàvem els ulls i el pensament a un més enllà ideal, retornava a nosaltres la pura il·lusió de la bandera.
 

La nostra bandera és el Déu-vos-guard del caminant que en catalana parla us saluda; és la màgica melodia del gran Pep Ventura, que ella sola és ja una afirmació nacionalista; és la rella que solca la terra erma, i el martelleig a les encluses trencant la quietor, que demostren l’esperit treballador i actiu de la raça.

 
No. La nostra bandera no havia caigut. Per què havia de caure? Per què havia d’ésser batuda per enemics i traïdors, si ella era l’encarnació veritable de l’esperit català?
Jamai la veritable bandera nacional dels catalans podia ésser una bandera política. No. La bandera catalana no pot ésser altra cosa que l’esperit de la terra nostra mateixa. És la cançó del vent al bell mig de la pineda; és el remoreig de les ones en dolç col·loqui amb la terra; és el parpelleig dels estels en les nits llargues i serenes. És l’aigua que baixa timbes avall, que si hom volgués desviar-la tornaria a davallar per les mateixes entranyes de la terra. Per això tots els pobles encarnen en llur bandera tot l’esperit i tota l’ànima de la raça! Per això una bandera espetegant al vent, enmig del llampegueig de les baionetes mou la voluntat dels exèrcits.
La nostra bandera és el Déu-vos-guard del caminant que en catalana parla us saluda; és la màgica melodia del gran Pep Ventura, que ella sola és ja una afirmació nacionalista; és la rella que solca la terra erma, i el martelleig a les encluses trencant la quietor, que demostren l’esperit treballador i actiu de la raça. Però més que tot i per damunt de tot, és, la nostra bandera, el recull d’un gran anhel i d’un pregon sentiment que ha esdevingut inseparable amb les qualitats ètniques de la raça. Per damunt de tot, és llibertat. I ara, mans exòtiques volen vestir la joventut nostra a faisó d’altres pobles.

Camises negres s’ha dit? I ca! Verd fosc!, verd fosc de la muntanya, verd fosc dels oliverars, verd fosc dels pins; verd fosc de la mar mediterrània.
Verd fosc, que no es destaca llampant en l’hora de la lluita; verd fosc que no serveix per parades i aires marcials; verd fosc com el brossam de la torrentada; verd fosc, com és el fons de l’aigua transparent que salta reguerot avall...
Verd fosc, com eren les banderes de combat de l’alt Rei En Jaume. Verd fosc, d’acord amb la terra, agafats a la terra i per la terra.

Roma és la mare de la raça llatina. Però Roma no s’ha vestit de negre per la seva llibertat. Roma ha estès son negre vel damunt els pits de la seva raça per ofegar els clams dels seus esclaus mateixos.
No. Catalunya no seguirà aquest camí. Si Roma és la mare de la raça llatina, Catalunya és la mare de la llibertat, és la llibertat mateixa.

Abans que la República del Terror, la República Catalana de 1641; abans que les teories marxistes de la Internacional de 1848, la guerra dels remences, veritable fet social. Contra Roma s’aixecà Indíbil, com contra Espanya s’aixecà Pau Claris. Volem, els catalans, ésser lliures; no subjugats. Ni la bandera negra de Roma, ni la roja de Moscou. Per bandera, la nostra, gloriosa en les gestes resplendents de la Nacionalitat Catalana i heroica i digna fins en l’esclavitud mateixa.

Nosaltres no concebem el patriota per la color de la camisa que porta. Nosaltres volem el patriota posseït d’aquella dignitat i fortitud nacional en la qual s’estrellen tots els embats de l’enemic. Però si les circumstàncies fan que Catalunya segueixi el corrent bèl·lic i fins aventurer que informa aquestes reaccions nacionals que experimenten els vells estats d’Europa, Catalunya, la joventut catalana, no es vestirà, no pot, no s’ha de vestir de negre sense fer mancament a la tradició de la raça.
Fidels a aquesta tradició, i en recomençar la lluita en aquest any nou que arriba, renovem sota els plecs sagrats la fe ferma, la fe incommovible, la fe miraculosa, d’ésser patriotes abnegats, d’ésser patriotes purs; i fem la prometença de treure-la per sempre més, d’enmig dels cants elegíacs, i de les taules electorals i dur-la a la victòria definitiva. Laus Catalonia.

Daniel Cardona i Civit

La Batalla, dècada de 1920

dijous, 13 de novembre de 2008

El comunista i l'Audi A6

Pancarta del grup d'animació  de l'equip polonès Legia Warsaw
No sóc dels que pensen que un comunista no pot viatjar amb cotxes luxosos, o deixar-se un sou en un bon restaurant, encara que sempre he cregut que devien menjar-se la llagosta amb mala consciència. Però el que sí que trobo inacceptable és que el mateix comunista gaudeixi dels privilegis d’un càrrec públic, en faci un ús ostentós i generós, i després vagi per la vida d’antisistema. O es dediqui a malparlar de l’escola concertada, i els fills es formin a la privada. O, encara més simpàtic, siguin uns antiamericans furibunds, i vagin a estudiar als EUA. És allò que fa anys vaig batejar com la pijoprogressia, peculiar espècimen polític que compatibilitza, sense urticària, el cotxe oficial, el sou públic i el discurs okupa. És cert que el populisme d’esquerres és tan antic com el de dretes, i que res no ens ha de sorprendre sota el sol de la política, però hi ha una diferència que el fa encara més desagradable. 
Generalment, els populistes d’esquerres no en tenen prou de vendre mirallets falsos al mercat de la demagògia. A sobre, ho fan des d’una pretesa tribuna de superioritat moral, amb cara de llaga d’estómac, i renyant la impenitent ciutadania, culpable de gaudir del pecat del capitalisme. En aquests casos, i perdonin la confidència, l’estómac se’m revolta, tal vegada perquè estic força tipa dels falsos mercaders que detenten la veritat dogmàtica. Durant dècades de magnífic comunisme, hem pogut patir els estralls de la seva doctrina, i en aquest sentit, sempre em resulta admirable observar com gaudeixen, els actuals comunistes, d’una amnèsia tan generosa. Mestretites, moralistes del catecisme progre i, a sobre, antisistema. I tot això mentre viatgen a l’estranger en primera, o es traslladen dins d’un còmode cotxe de luxe que paguem tots els ciutadans. El darrer exemple ha estat la petita polèmica que he mantingut amb Jordi Miralles, i que la web E-noticies d’en Xavier Rius ha reproduït amb fidelitat. L’estimat líder d’EUiA –si afegeixen més sigles a la cosa, aconseguiran una fita semàntica– va ser l’altre dia a TV3. 
Al bell mig de l’entrevista amb Lídia Heredia, va assegurar que ell no és “classe política”, i va deixar anar una peroració sobre la maldat del terme, per acabar assegurant que només és “un carter en excedència”. Fantàstic. Aleshores, em pregunto, si li molesta tant la “classe política”, per què li agrada traslladar-se a les televisions públiques en un Audi A6 posat pel Parlament? ¿És lícit que per parlar com a líder d’un partit polític usi un cotxe públic? ¿No s’inquieta la seva ànima de carter comunista en excedència davant d’alguns abusos de l’erari públic que s’han perpetrat al govern que dóna suport? ¿Està bé dedicar 300.000 euros a comprar cotxes de gamma alta? Dimarts, al 59 segons de TVE-2, parlava de les maldats del capitalisme. ¿Deu ser el mateix capitalisme que ha construït els Audis que usa com a “servei públic”? ¿O el mateix que permet encarregar estudis sobre la granota blava a milers d’euros la pàgina? O… La seva resposta ha estat etzibar-me que ell mai no li ha dit a ningú “No sabe con quien está hablando”. Jo tampoc, senyor Miralles. Primer, perquè parlo en català, segon perquè difícilment puc dir a algú que no sap amb qui parla (porto la cara posada), i tercer perquè és mentida. Però usar una mentida de fa deu anys, inventada per un cert sector del PP, per intentar justificar les misèries actuals, no em denigra a mi, sinó que el retrata a vostè. I, posats a fer, miri, jo mai no vaig utilitzar el cotxe oficial –que era de gamma baixa– per anar a fer mítings, passejar el cap de setmana o gaudir de l’oci nocturn. No em vengui la moto. Potser vostè és un carter comunista en excedència. Però ha après molt aviat a gaudir dels plaers malvats del capitalisme. I a sobre, tot pagat pels ciutadans.

Pilar Rahola
Font: Avui.cat

diumenge, 9 de novembre de 2008

Chávez amenaça de "treure els tancs" si l'oposició guanya les eleccions a l'estat de Carabobo

Caracas. (EFE).- El president de Veneçuela, Hugo Chávez, va dir avui que potser acabarà "traient els tancs" a l'estat de Carabobo si l'oposició a la seva gestió guanya allà la governació regional a les eleccions del pròxim 23 de novembre Si permeten que l'oligarquia (...) torni a la Governació (de Carabobo), al millor vaig a acabar traient els tancs de la Brigada Blindada per defensar al govern revolucionari i per defensar al poble", va dir el mandatari en un míting nocturn en aquest Estat del nord-oest del país. Carabobo està governat en l'actualitat pel general Carlos Acosta, qui fa quatre anys va guanyar aquest càrrec com seguidor de Chávez, però aquest en els últims mesos ho ha titllat de "traïdor" a l'haver negat suport al candidat oficialista a substituir-lo, Mario Silva, un ex animador de l'emissora VTV de la xarxa estatal de televisió. Aquesta és la segona ocasió que Chávez amenaça en un míting electoral amb acudir a la Força Armada si a les eleccions de dins de quinze dies s'imposa un candidat contrari a la seva gestió. El passat 25 d'octubre, va dir que consideraria un "pla militar" si l'Alcaldia de Maracaibo, capital del Zulia, era guanyada pel líder opositor i actual governador d'aquest estat fronterer amb Colòmbia, Manuel Rosales. Rosers, també acusat d'una conspiració per matar a Chávez, qui a més ho ha titllat de "corrupte i mafiós" i, per això, ho ha amenaçat amb la presó, va dir avui que només matánt-lo podran treure'l de la contesa política i electoral. "Hauran de matar-me, perquè no tenen cap raó per fer res contra mi", va dir Rosers en un comunicat. "Estic decidit a ficar pres a Manuel Rosales (...); sépalo el Zulia i Veneçuela, perquè una mena com aquesta ha d'estar a la presó, no pot estar solt", va dir Chávez el dia que va amenaçar amb considerar un "pla militar" en Zulia."Benvingut (Chávez) al Zulia" i, malgrat que està "renyit amb la llei al fer campanya" electoral a favor dels candidats del seu Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), "no ens interessa el seu terrorisme deslligat de persecució política ni la seva campanya de guerra bruta, de guerra psicològica", va respondre Rosers aquesta vegada.

dijous, 6 de novembre de 2008

Comunisme i feixisme , un camí paral·lel





“Sempre he donat ordre que els antics membres del Partit Comunista siguin admesos immediatament al partit”Adolf Hitler

 
 Així es va fer. . Més de la meitat dels 55.000 camises brunes reclutats en 1933 eren antics comunistes. Els camises brunes eren la sinistra organització paramilitar nazi responsable de l’assassinat de milions de jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats i opositors al règim hitlerià.

És curiós, molt curiós, que en l’anàlisi d’ambdues ideologies hi hagi tantes coincidències.
Per al nazifeixisme, lo fonamental és la raça. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats a la raça privilegiada o de l’estat nació que l’encarna. Les altres races son considerades inferiors.

Per al comunisme, allò fonamental és la classe. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats als interessos de la classe proletària. La dictadura del proletariat ha de destruir tota una classe social, la burgesia. Per aconseguir-ho els seus integrants han de ser privats de tot tipus de drets.
La principal característica del feixisme i del comunisme és el seu idealisme portat fins a les últimes conseqüències. Tot el que és real és racional i viceversa. És a dir, si tenim una idea que sembla racionalment òptima i intelectualment ben trobada, podem afirmar que també és moralment bona. A partir d’aquest raonament es va justificar l’holocaust nazi, les purgues de Stalin o l’estossinada perpetrada pel dirigent comunista, líder dels Khmers rojos, Pol Pot.

Una altra característica d’aquestes ideologies, tal i com reflexa el jurista Norberto Bobbio és que: “tota la història del pensament polític està dominada per dues tendències bàsiques; l’organicisme i l’individualisme. El comunisme i el feixisme son els paradigmes de l’organicisme, considerant l’estat nació com un tot on l’individu no té cap autonomia.
Aquestes coincidències ideològiques, malauradament portades a la pràctica a través de veritables carnisseries, també s’han expressat durant la història amb slogans i frases que, tot i venir de dos extrems molt distanciats teòricament , en el fons venen a dir el mateix. I si no, intenteu trobar diferències entre el “Socialismo o Muerte” de Fidel o “Pátria o Muerte” del Che Guevara i el “Muera la inteligéncia i Viva la Muerte” de Millan Astray, pronunciat el dia de la “raza” al paranimf de la universitat de Salamanca, l’any 1936. I encara més, quina és la diferència entre la democràcia orgànica d’en Franco i el centralisme democràtic de Lenin?…

Ara que l’esquerra maoista i Chavista de l’actual tripartit s’ha apoderat de Catalunya amb la pretensió d’intervenir i controlar al màxim tots aquells espais que encara quedaven en mans de la societat civil, ara que tot ha de passar pel monstruós aparell governamental que asfixia tota iniciativa, entra a la teva cuina i et diu ; tranquil ja m’ocupo de jo de tot, no estaria malament, recordar les paraules del Nobel d’economia Friederich August Von Hayec, segurament el pensador liberal més important del segle passat, quan deia que: “Fins fa molt poc temps, les polítiques socialistes dels governs alemanys eren considerades com un model per als “progressistes”, de la mateixa manera que han estat considerades les de Suècia de manera més recent. Pocs han tingut el coratge de reconèixer que l’ascens del feixisme i el nazisme no ha sigut una reacció contra el socialisme anterior sinó precisament la seva conseqüència, i que els conflictes entre la “dreta” del nacionalsocialisme i la “esquerra” comunista no han estat sinó lluites entre fraccions socialistes rivals”.
 http://www.joseptarrat.com/archives/106

Les alenades finals del comunisme

Anuncien per al pròxim dissabte la reobertura de la seu del PCE en Castalla.

Després de la ràpida i constant cadena de fracasos electorals patits pel comunisme espanyol en totes les cites electorals des de l'any 1995, i amb la total desaparició de la seua marca blanca, Izquierda Unida, en molts municipis (entre ells Castalla, però també Castelló, Alacant i València), en les tres diputacions valencianes, i la única presència de Gaspar Llamazares en el Congrés dels Diputats (i que a més ha anunciat que no repetirà com a Coordinador General), sorprén que es dediquen a reobrir seus. El programa de l'acte és apassionant: picaeta, música i el vídeo "Cuba: camino de la revolución".

Quin model pretén el PCE per al nostre país? El de la Cuba submida en la misèria, amb doble moneda, coneguda bàsicament en el món per ser el major destí de turisme sexual?

El PCE, i el comunisme per extensió, han fracassat estrepitosament. S'ha portat a la pràctica de diferents formes (Cuba, Xina, URSS, Vietnam, Corea del Nord...) i els diferents models han caigut en el mateix error: utilitzar la repressió i el terrorisme d'Estat, des d'Stalin fins a Fidel. Han fet fracassar una ideologia que comptava amb un indiscutible element positiu: la igualtat.L'ensorrament del bloc comunista va deixar el PCE en l'anacronisme. La unificació dels partits conservadors el va debilitar com a alternativa, que va recaure en els partits socialdemòcrates.
 El rebuig del comunisme a reconéixer les identitats col·lectives l'ha deixat sense armes per combatre la globalització en favor dels nacionalismes democràtics, i a una opinió pública cada volta més post-materialista són més importants les idees de llibertat, igualtat d'oportunitats i riquesa que una suposada "dictadura del proletariat", l'abolició de la propietat privada, i el llenguatge obrerista i revolucionari.

El PCE continua tancant els ulls a la realitat, que aboca a la moderació a tots els partits. Al PP ja s'anuncia una tornada a posicions més moderades en el pròxim Congrés. Al PSOE també s'anuncien pactes d'Estat amb el PP, CiU i el PNV, i en el terreny valencià, el BLOC anuncia l'abandó de les tesis més esquerranes en favor d'una posició centrista de clara de defensa dels interessos valencians. Mentrestant, el PCE es reinvindica amb el model de "Cuba, el camino de la revolución".

http://castalla-oberta.blogspot.com/2008/04/les-alenades-finals-del-comunisme.html

dilluns, 3 de novembre de 2008

CHAVEZ'S TERROR

LES AMISTATS DE CHAVEZ







DIGA'M AMB QUI VAS I ET DIRÉ QUI ETS

Chavez amb les FARC

Documents en poder d'EL PAÍS extrets de l'ordinador de Raúl Reyes -el nombre dos de les FARC mort en un atac el 1 de març-, revelen que el president veneçolà, Hugo Chávez, va finançar i va armar a l'escamot colombià i li va demanar que ensinistrés a grups afins al chavismo en la lluita armada.

Aquest article és el primer d'una sèrie. El passat 8 de novembre, Hugo Chávez rebia a Caracas a Luciano Marín, alies Iván Márquez, dirigent de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). El motiu: impulsar l'acord humanitari amb Colòmbia per a canviar a 44 segrestats per 500 guerrillers presos. Això va ser la part pública. Però va haver altra reunió secreta. En ella, el president veneçolà "va aprovar sense pestagenar la sol·licitud" de 300 milions de dòlars %[194 milions d'euros] feta per l'escamot marxista. A més, es va dissenyar un pla per a rebre en la regió veneçolana del Orinoco l'armament enviat a les FARC per dos traficants australians i es va engegar un mecanisme de coordinació entre l'escamot i l'Exèrcit veneçolà, al més alt nivell. Caracas nega els vincles amb la insurrecció  

Els guerrillers van intentar comprar míssils terra-aire El 8 de novembre de 2007

 es va oficialitzar la relació en el palau de Miraflores " "%[Chávez] va aprovar sense pestañear donar 300 milions de dòlars", diu un guerriller La mediació pels ostatges va reforçar l'aliança amb Caracas Chávez va oferir al grup armat una participació en el negoci petrolier Així ho conta el propi Iván als seus companys del Secretariat de les FARC en un correu datat el 12 de novembre de 2007. El missatge està en un dels ordinadors confiscats a Raúl Reyes, nombre dos de l'escamot mort el passat 1 de març en l'atac colombià contra el seu campament a Equador. Bogotá ha demanat a Interpol que certifiqui l'autenticitat dels ordinadors. Les conclusions es faran públiques la pròxima setmana. Aquella reunió en el Palau de Miraflores va oficialitzar una relació que s'havia desenvolupat des de l'any 2000 amb intermediaris i s'havia concretat en el subministrament puntual d'armament en canvi de l'entrenament prestat per les FARC a membres del Partit Comunista i altres grups afins al chavismo en els seus campaments en sòl veneçolà. Dos homes molt propers a Chávez encapçalaven fins a aquesta data els contactes: el general Hugo Carvajal, cap de la Intel·ligència Militar, i el capità de navili Ramón Rodríguez Chacín, actual ministre de l'Interior. Els interlocutors de l'escamot a Veneçuela eren Iván Márquez i Rodrigo Granda, alies Ricardo. Així, en un correu del 4 de gener de 2007, Iván explica que el general Carvajal i el general Alcalá els van a fer arribar "la pròxima setmana bazucas %[lanzagranadas] de gran potència, dels quals 10 seran per a Estafa %[Timochenko, altre comandant guerriller en la zona fronterera] i 10 per a aquí". El general Alcalá, a més, anava a fer-se càrrec del port de Maracaibo, "un gran avantatge" per al "desembarqui de càrrega". Tot apunta que es tracta de Cliver Alcalá, destacat en l'Estat del Zulia, el capital del qual és Maracaibo. L'enviament es materialitza dies més tard: "Els aparells que hem rebut amb Estafa són coets antitanque de 85 mm., 2 tubs i 21 càrregues. L'amic diu que tenen més de 1.000 càrregues, i que pròximament ens faran arribar altres més", escriu Iván el 20 de gener. El general Carvajal s'ha compromès "a portar un ofertante d'armes de Panamà", mentre que el general Alcalá els fa saber que "els caps de les Brigades frontereres tenen tota la disposició" per a col·laborar amb ells. Assetjades per l'aviació colombiana, les FARC busquen míssils antiaéreos. Al març de 2007, Timochenko escriu que els seus amics de la intel·ligència veneçolana els oferixen "peces per a construir-los i garanteixen el viatge per a enviar a un propi al Mig Orient a realitzar un curs en el maneig de coets". Els correus intercanviats entre els membres del Secretariat de les FARC constituïxen una preciosa bitácora de les relacions amb Veneçuela, no exemptes de frecs. No obstant això, la decisió d'Álvaro Uribe de permetre la mediació d'Hugo Chávez en la negociació d'un acord humanitari amb l'escamot, a l'agost de 2007, va tenir un efecte que el president colombià no havia calculat: l'enfortiment de l'aliança amb l'escamot. "Les FARC sempre havien buscat una trobada directa amb Chávez, però ell era renuente", diu un analista de la intel·ligència colombiana. "Fins a la reunió en Miraflores, que va engegar una estratègia conjunta". Chávez considera el seu paper de mediador com "un assumpte de projecció geopolítica de transcendència", en paraules del seu ministre de l'Interior. En efecte, un èxit en aquest camp (per exemple, l'alliberament de Ingrid Betancourt) reforçaria la seva imatge internacional i nacional. En joc està el referèndum sobre la reforma constitucional (que va perdre al desembre de 2007) i el seu paper com líder continental. L'escamot ho sap i s'aprofita: usa el bescanvi com un paraigua per a assolir de Chávez no només projecció internacional i la seva exclusió de la llista d'organitzacions terroristes de la UE, sinó fons i armes per al "Pla Estratègic", que no és altra cosa que la full de ruta per a la presa del poder. "Les FARC utilitzen a Chávez", diuen fonts colombianes. Al febrer de 2008, en el curs d'una reunió secreta en Barinas, Chávez (que apareix ja en els correus amb el pseudònim d'Ángel) assegura que té llests els primers 50 milions de dòlars. "Ens va oferir la possibilitat d'un negoci en el qual nosaltres rebem una quota de petroli per a comercialitzar en l'exterior, la qual cosa ens deixaria una sucosa utilitat", escriuen Iván i Ricardo. El gerent de PDVSA %[la petroliera estatal] està present. Chávez es mostra exultante. Els organitza una cita amb autoritats de Bielorússia per a aconseguir armament en el mercat negre. I oferix pagar amb fons de PDVSA els advocats de Simón Trinitat, comandant de les FARC jutjat a EE UU per segrest i narcotràfic. Vint dies més tard, l'Exèrcit colombià ataca el campament de Raúl Reyes.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/papers/FARC/acusen/Chavez/elpepuint/20080510elpepiint_6/Tes

Traduit per http://www.softcatala.org/

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters