diumenge, 26 d’octubre de 2008

Els crims del marxisme.

En 1997, es va publicar a França "El llibre negre del comunisme: crims, terror i repressió", escrit per destacats professors universitaris i investigadors europeus. Va Ser editat per Stéphane Courtois, director d'Investigacions del Centri National de la Recherche Scientifique la més prestigiosa organització pública d'investigació de França. L'obra documenta actes criminals, atemptats, assassinats, tortures, deportacions massives, afusellaments, portats a terme per règims comunistes. AL que s'han de sumar els crims comesos per a instal·lar sistemes marxistes. En la seva introducció, Courtois diu: "... El comunisme real va posar en funcionament una repressió sistemàtica, fins a arribar a erigir, en moments de paroxisme, el terror com forma de govern". Alguna cosa a tenir en compte per qui, des de l'esquerra, avui parlen de "terrorisme d'Estat". Les xifres de les víctimes caigudes del marxisme són esgarrifoses: 20 milions a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques 65 milions en la República Popular Xinesa 1 milió a Vietnam 2 milions a Corea del Nord 2 milions a Cambotja 1 milió en els règims comunistes d'Europa oriental 150.000 a Llatinoamèrica 1,7 milions a Àfrica 1,5 milions a Afganistan unes 10.000 baixes provocades pel moviment comunista internacional i partits comunistes no situats en el poder. Estem parlant de 100 milions de morts, en menys d'un segle. En les dues guerres mundials (1914-1918 i 1939-1945), no es van registrar tants. Es tracta, sense cap dubte d'un flagell de la Humanitat, un flagel pitjor que les pestes de l'antiguitat, pel seu resultat letal, pel nombre de víctimes. 15.09.2008 Dr. Carlos J. Rodríguez Mansilla Aquest text ha estat traduit per http://www.softcatala.org/traductor/

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Quique Skatalà

En Quique d'Skatalà ens fa saber que les paraules que estaven escrites aquí no són seves i ha denunciat els impulsors de l'arxiu de la web que hi ha a continuació, així doncs sense voler perjudicar a ningú però seguint informant, si algú vol saber les suposades frases d'en Quique ho haurà de fer a l'arxiu de l'enllaç a la plana 13 i ens fa saber també que el text de l'arxiu està "amb molt mala intenció el text que jo vaig escriure fa més de 13 anys i que es referia exclusivament a l'ús estétic que fan de la política determinades faccions del col·lectiu skinhead." i que "estat mai contrari al comunisme ans al contrari i el que jo reflectia en el meu article era precisament l'ús estètic de determinades ideologies que fa una part del jovent." afegeix seguidament que "la web de on heu tret part del meu article serà denunciada judicialment per haver-ne modificat el contingut i per comentaris injuriosos contra la meva persona."

Gràcies Quique per aclararir-ho.
Font: movimiento skinhead en euskalherria

divendres, 17 d’octubre de 2008

Una mica més de Che.

«Els negres, aqueixos magnífics exemplars de la raça africana que han conservat la puresa racial gràcies a la seua escassa inclinació al lavabo, han vist el seu terreny envaït per altre tipus d'esclau, el portuguès», va escriure el Che sobre Brasil.
El Che Guevara, el revolucionari que va ser inspiració d'una generació sencera, va tenir també les seues devaneos, que van quedar immortalitzats en els seus diaris. Potser no siga res de nou, però abans de convertir-se en revolucionari, el Che Guevara era un «playboy» que conduïa la seua moto a la babalà, seduïa a les dones dels seus amics i bevia ingents quantitats de vi negre. No obstant això, si resulta sorprenent trobar-nos amb un Che Guevara racista que anota en el seu diari de viatge amb motocicleta -unisca Norton 500- a Xile i Perú i, més tard, a la zona amazónica del Brasil, i d'ací a Colòmbia, que «el negre és indolent i capritxós, i es gasta els diners en frivolitats». Aquesta és la imatge políticament incorrecta del carismàtic guerriller que va ser assassinat en les selves de Bolívia per unitats especials entrenades en Estats Units, segons es desprèn del diari que el Che va escriure en 1951 quan tenia 23 anys. «Els negres, aqueixos magnífics exemplars de la raça africana que han conservat la puresa racial gràcies a la seua escassa inclinació al lavabo, han vist el seu terreny envaït per altre tipus d'esclau, el portuguès», va escriure el Che sobre Brasil. I això que la seua higiene personal deixava molt a desitjar. En una ocasió, malalt de diarrea, conta que en comptes d'embrutar el orinal va decidir fer les seues necessitats per la finestra. AL matí següent va descobrir que havia fet blanc en un terrat on assecaven préssecs al sol. «Va ser una mica impressionant. Vam Haver de marxar-nos corrent d'allí», diu. En el diari conta la primera vegada que va haver d'usar el seu revòlver. Havia escoltat que un puma merodeaba pels voltants. Un dia, a l'escoltar un so com d'esgarrapades d'arpes en la porta de la seua cabanya, va traure l'arma i va disparar al veure que «un parell d'ulls de felino se li abalançaven damunt». Havia matat al gos del seu amfitrió. Els diaris del viatge amb moto es van a publicar en el Regne Unit i a EEUU al maig, enmig d'un clima polític molt distint al dels seixanta, època en la qual el pòster del Che adornava l'habitació dels universitaris de mig món. Fidel Castro, qui va anar comandant del guerriller Che Guevara, està envellit i canós. La seua revolució cubana s'ha vist arraconada i obligada a pervertir-se i oferir hotels i prostitutes al turista estranger. No obstant això, Llatinoamèrica, que ha eixit cojeando i maltrecha dels experiments en política monetària per a entrar en la tempesta internacional d'especulació de divises, amb un nou moviment guerriller emergent en Chiapas, pot ser que seguisca mantenint la seua fe en el mite del Che Guevara, que no és el Che real, que apareix com el «playboy» d'Occident. Molt lluny de ser un gran amant del treball, el Che es definia davant qualsevol tasca com un bomber que deixa que es creme un edifici perquè s'ha quedat dormit. Durant una temporada va ser entrenador de futbol, més tard estibador en un buc de càrrega, on va participar en una vaga. Tot el món suposava que el Che tenia una gran passió pels plaers de la vida, açò que ho feia encara més mític com símbol en aquells anys quan Bill Clinton es manifestava en contra de la guerra de Vietnam. «En els diaris se li veu reflexionant sobre els principis de justícia, igualtat i llibertat, però també ho veem com el típic canalla», diu Colin Robinson, de l'editorial Vers. Els llibreters, ansiosos per que es repetisca l'èxit que va tenir el llibre a Itàlia, on s'han venut 800.000 exemplars, regalaran als compradors samarretes i «posters» amb una foto del Che poc coneguda, amb la seua boina negra i menjant-se un gelat.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Corea del Nord: la gran il·lusió

Programa 30 minuts:
Reportatge - 13/10/2008 Corea del Nord: la gran il·lusió Abordem la realitat d'un dels països més hermètics i enigmàtics del món. Fa tan sols una setmana, després de 50 dies d'absència pública, el màxim líder nord-coreà, Kim Jong Il, va reaparèixer presenciant un partit de futbol. Això és almenys el que va assegurar l'agència oficial de notícies KCNA. Però no va fer pública cap imatge de l'esdeveniment. Això incrementa les especulacions sobre la sort del dirigent de l'últim país estalinista.
Aquesta setmana el programa "30 minuts" aborda la realitat d'un dels països més hermètics i enigmàtics del món: Corea del Nord.
Fa tan sols una setmana, després de 50 dies d'absència pública, el màxim líder nord-coreà, Kim Jong Il, va reaparèixer presenciant un partit de futbol. Això és almenys el que va assegurar l'agència oficial de notícies KCNA. Però no va fer pública cap imatge de l'esdeveniment. Aquesta nota oficial va incrementar les especulacions sobre la sort del dirigent de l'últim país estalinista del planeta. El mes de setembre passat, mitjans de la veïna Corea del Sud, citant un agent dels serveis secrets dels Estats Units, van assegurar que Kim Jong Il, de 66 anys, havia tingut el mes d'agost un atac cerebral. Aquest episodi és una nova mostra de l'hermetisme que viu aquell país, protagonista els últims anys no només per les angoixants condicions en què viuen els seus ciutadans sinó també per haver llançat un repte majúscul a escala internacional amb el seu programa nuclear. "30 minuts" visita per primer cop Corea del Nord, sota l'atenta mirada de les autoritats, que acompanyen l'equip del programa en una ruta per llocs simbòlics de l'últim gran socialisme autèntic. Mig segle després de la Guerra de Corea, dues dècades després de la fi de la Guerra Freda, i amb el record recent de la gran fam de l"àrdua marxa", el Nord exhalta la puresa ideològica i predica el somni de la reunifcació amb el Sud. Mentrestant, les empreses de Corea del Sud aprofiten les possibilitats d'inversió que ofereix Pyongyang. Coreans del nord i del sud comparteixen tots una "gran il·lusió". Un reportatge de: Sergi Vicente, Mireia Pigrau, Ferran Prat i Cristina Rivas
El reportage es repetirà avui pel 3.24.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Pol Pot


Pol Pot, de nom veritable Saloth Sar, fou un polític cambotjà que va néixer a Prek Sbauw (Província de Kompong Thon) el 19 de maig de 1925. Va estudiar a Cambotja i a París, on es va fer comunista i es va afiliar al Partit Comunista Francès.
El 13 de maig de 1976 Pol Pot fou nomenat primer ministre i va iniciar una política de conversió forçada, ràpida i radical al comunisme. Els ciutadans van ser enviats als camps, per viure com a pagesos, i les ciutats van quedar buides. Tot es va convertir en comunitari i els intel·lectuals i opositors van ser executats sense pietat. Entre execucions i morts per malaltia en les granges col·lectives, van morir al tomb del milió de persones.
El 1985 Pol Pot va deixar oficialment el càrrec de primer ministre però va continuar dirigent als khmers rojos i l'aliança formada contra el govern pro soviètic de Pnom Penh. Els vietnamites es van retirar de Cambotja el 1989. Al 1996, cada vegada mes reduït el seu territori, i amb menys suport extern, els soldats khmers rojos van desertar en massa i també els dirigents.

El 10 de juny de 1997 Pol Pot va ordenar l'execució del seu company de tota la vida, Son Sen, que s'estava fent amb el poder dins el Partit Comunista i que segurament volia posar fi al conflicte. També van ser executats onze membres de la seva família. Llavors les restes del exercit no li va donar suport i va fugir cap una base però fou arrestat pel cap militar Ta Mok i posat sota arrest domiciliari.
Pol Pot, líder històric dels Khmers Rojos i responsable d´un veritable genocidi a Cambodja que va fer dos milions de morts, mor de paludisme al nord-est del país a 68 anys. En conèixer la notícia, el rei de Cambodja, Noro-dom Sihanuk, manifesta que "si Pol Pot és realment mort, el nostre poble s´haurà desempallegat del seu pitjor malfactor". Els Khmers Rojos van arribar al poder a Cambodja l´abril del 1975 i van sotmetre el país a un règim de terror que va durar fins al 1979, en què, després d´una invasió vietnamita, es va instaurar la República Popular de Kampuchéa.
Al principi del 2001, després de dos anys de negociacions amb les Nacions Unides, el parlament de Cambodja aprovà la creació d'un tribunal internacional per a jutjar els crims comesos pels khmers roigs entre el 1975 i el 1979.
 
Enllaços d'interès:
Rebelión digital. amb un parell de videos molt interessants.

divendres, 3 d’octubre de 2008

ELS GÀNGSTERS DE BARCELONA (LLibre sobre els crims anarquistes els anys 30)


ELS GÀNGSTERS DE BARCELONA
JOSEP M. PLANES
Pàgines: 170
Mides: 13 x 21,5
EDICIONS PROA
Col·lecció: "Perfils", 31 Enquadernació: rústica amb solapes Any d'edició: 2002

Entre el 4 d'abril i el 27 de maig de 1934, Josep Maria Planes va publicar al diari La Publicitat una trentena d'articles sobre l'entramat anarquista, dividits en dues sèries que titulà, respectivament, "Els gàngsters de Barcelona" i "L'organització de l'anarquisme a Catalunya i a Espanya". Amant de la llibertat, defensor del catalanisme i de la legalitat establerta per la Generalitat republicana, Planes va dur a terme una intensa -i aleshores inèdita- tasca d'investigació i va disseccionar la part més obscura de les organitzacions anarquistes a Catalunya: la de la criminalitat disfressada d'ideologia.

Ell mateix fou, però, la primera víctima: el 24 d'agost de 1936, dos anys i tres mesos després del darrer dels articles, Josep Maria Planes fou assassinat per uns pistolers de la FAI i es convertí en la primera víctima del periodisme català. Aquest volum recull les dues sèries d'aquell exercici periodístic excepcional que posa novament sobre la taula la realitat d'uns fets històrics que han estat molt debatuts. Eren uns textos que romanien amagats a les hemeroteques i que Edicions Proa, amb legítim orgull atesa la seva importància i excepcionalitat, es complau a posar a l'abast del públic lector.

Josep Maria Planes, un altre catalanista mort a mans de l'EE (extrema esquerra).

JOSEP MARIA PLANES I MARTÍ “per damunt de tot, m'interessala dignitat i la llibertat de Catalunya” (Josep Maria Planes, 30-1-1936) El manresà Josep Maria Planes i Martí (1907-1936), un escriptor brillant, innovador, avançat a la seva època i un dels millors periodistes de Catalunya. Iniciador del periodisme d’investigació al nostre país, dissortadament també en va ser la primera víctima. La FAI va assassinar-lo, l’agost del 1936, després que Planes hagués denunciat aquesta organització múltiples vegades, amb una gran valentia. La seva trajectòria professional, doncs, fou curta, però brillantíssima: fundador i director de la revista “Imatges” als 23 anys; director de l’històric setmanari humorístic “El Be Negre” als 24 anys; i assidu col·laborador de les publicacions més prestigioses de l’època com “La Rambla”, “Mirador” i “La Publicitat”. Era un escriptor capaç d’utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l’idioma; de parlar de gaire bé tot amb una prosa brillant. Així, va escriure des d’unes innovadores cròniques esportives i del món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30. En aquest web, trobareu, extrets de les hemeroteques, més d’un centenar d’articles ben diversos de Josep Maria Planes, la majoria no reeditats posteriorment, que evidencien la riquesa i el domini absolut que aquest manresà tenia de la nostra llengua i la seva expressió escrita. Alhora, també són un testimoni de les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que defensà aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, als 29 anys, trencà tràgicament una trajectòria fulgurant. És lícit preguntar-se on hauria pogut arribar en el món del periodisme i de la literatura catalana aquest mestre de les lletres i aquest model de periodisme modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya, el seu periodisme i la seva literatura. Si voleu llegir els seus articles, veure opinions sobre ell, els llibres que va publicar, i fotografies seves podeu visitar el següent enllaç : http://www.guiamanresa.com/planes/index.htm

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters