dimecres, 17 de setembre de 2008

Memorial a les victimes del comunisme

Hi ha efemèrides sempre recordades i altres que sempre passen de llarg. El passat dia 2 de juliol, es van complir els 70 anys de l’inici del Gran Terror estalinista. En poc més d’un any, van ser executades 700.000 persones que, a la ment malalta de Stalin i els seus esbirros, conspiraven contra el règim comunista.
El fet va passar poc després de la Gran Fam, per la que Stalin va deixar morir de gana cinc milions d’ucraïnesos. Se’ls va requisar el menjar, que es va vendre per després comprar armes. Stalin considerava poc de fiar els ucraïnesos, que parlaven una llengua que no era el rus. El lector que tingui curiositat, pot llegir Koba el terrible, l’esplèndid llibre de Martin Amis sobre Stalin.
Tothom recorda els sis milions de jueus de Hitler, però ningú no recorda els cinc milions d’ucraïnesos de Stalin. Ningú? A casa nostra, no. És un tema sobre el que es passa de puntetes. Als Estats Units sí que se’n recorden. Fa poc, George W. Bush va inaugurar a Washington un monument dedicat a les víctimes del comunisme. Immediatament, progressistes d’arreu del món van posar el crit al cel.
Per què? La història dóna dades incontrovertibles. Mao Zedong va liquidar 70 milions de xinesos. Stalin, 20 milions de ciutadans de l’URSS. Pol Pot, 3 milions de cambodjans. Mengistu, 1,5 milions d’etíops. Etcètera. La llista seria inacabable. Ara, els post-comunistes catalans i altra fauna progressista es resisteix a assumir aquests fets. En el fons, es tracta d’una mentalitat sectària per la qual es critiquen els errors dels altres, però no s’accepta cap error propi ni es fa cap autocrítica.

L’exemple més clar l’hem tingut amb tota la penosa tramitació de la llei del Memorial Democràtic. Durant més d’un any, el PSC, ERC i ICV es van entestar en que aquesta llei homenatgés les víctimes del franquisme, però no les de la repressió a la zona republicana. Només el juny passat, a instàncies de CiU, es va modificar el redactat de manera que la llei es referirà a totes les víctimes, sense excepció. Perquè és igual víctima innocent un sindicalista afusellat per Franco el 1940 com un capellà assassinat per un escamot anarquista el 1936. O no? O hi ha alguna diferència?

Després del penós espectacle donat per l’esquerra catalana amb la llei del Memorial Democràtic, crec que és urgent un exercici de memòria col·lectiva. A veure si fem catarsi i traiem els dimonis familiars. I si féssim, a Barcelona, un monument als milions i milions de víctimes del comunisme? Per què no ho proposa CiU? M’agradaria veure la molt progressista, ecològica, humanitària i multicultural Imma Mayol votar en contra d’un record per als 70 milions de xinesos morts per Mao.
Algunes de les víctimes d'Stalin,
podeu clicar a l'imatge on hi ha un enllaç.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters